El relleu invisible del moviment feminista a Castelló

Il·lustració de Vane Julián. Reportatge de Gessamí Forner.

“Sempre hi ha hagut algú fent coses”, resumeix Rosana García, que va formar part del Col·lectiu Antisexista del Suport Mutu, “i perque abans hi havia algú, després hi ha hagut relleus”, afegeix Laia Ruiz, que quan era adolescent acudia als sopars que organitzava Dona Canya a l’Ateneu Llibertari de Castelló i de jove militava al primer grup de Dones en Lluita, explica durant una entrevista conjunta via Zoom amb vuit dones més que han format part d’algun dels grups feministes dels anys 90 i 2000 a La Plana. Castelló és menut i el feminisme també ho era, però amb el pas del temps, la incidència dels discursos reivindicatius a la societat i l’arribada de la quarta ona feminista, aquest moviment social ha crescut i s’ha fet fort, amb una diversitat actual de col·lectius, associacions i plataformes que tenen en comú desmuntar el patriarcat des de tots els racons.

Als 90 no hi havia internet, ni xarxes socials, ni premsa feminista, ni tampoc massa biografia. Hi havia ganes, cartells casolans i dubtes compartits en veu alta. “No havíem llegit molt sobre feminisme, però vam començar a qüestionar com ens relacionàvem els uns amb les altres per coses que semblaven inofensives i que no eren tan naturals com podien paréixer, sinó que tenien una càrrega de gènere al darrere”, recorda Mar Binimelis. Any amunt, any avall, al voltant de 1994 crearen el Col·lectiu Antisexista del Suport Mutu. El Suport era un espai llibertari on les dones van plantejar als seus companys de militància que les assemblees tenien tics sexistes. Van treballar el llenguatge, la participació en l’espai polític i van organitzar una exposició d’una artista que pintava vulves. El col·lectiu antisexista era mixt i va donar peu al naixement, al posterior Ateneu Llibertari de Castelló, del grup Dona Canya, aquest ja compost únicament per dones.

Dona Canya va seguir plantejant-se les relacions internes, va incloure les cures i va gestionar dues agressions masclistes a espais festius. Mar Binimelis li recorda a Susana Herrero que anava a tallers feministes a València i tornava a Castelló amb els apunts del que havia aprés a la ciutat on cursava Psicologia. Susana Herrero fa memòria i somriu, han passat més de vint anys i ara forma part de l’associació En clau de dona, on segueix el seu activisme. Mar Binimelis és professora a la Facultat de Comunicació de la Universitat de Vic, on també imparteix la assignatura Mitjans i gènere a un màster de gènere.

Quan l’Ateneu va tancar les portes i Dona Kanya se’n va disoldre, dones que hi havien freqüentat aquell espai van prendre el relleu del feminisme combatiu a un País Valencià on el pes del PP era asfixiant i van crear Dones en Lluita. “Vam començar fent performances”, descriu Sara Moya. Eren els principis dels 2000, tenien vora de 20 anys, i es disfressaven en actes al carrer el 8 de març i el 25 de novembre, mentre en privat llegien llibres de Casilda Rodrigáñez y Gioconda Belli que després comentaven juntes. I allò poètic va mutar a prosa política que va ser perseguida: el 2008 van participar en la campanya d’autoinculpacions per mostrar el seu rebuig cap a la reforma proposada per Alberto Ruiz-Gallardón (PP), que tractava de reduir els drets aconseguits per les dones després d’anys de lluita. Totes les activistes van ser absoltes de les autoinculpacions menys una, que va patir l’assetjament d’un agent de la Policia Nacional (trucades de telèfon, la feia anar a comissaria sota qualsevol pretext i fins i tot es va presentar a casa seua diverses vegades). Laia Ruiz estava empadronada a Benicàssim, li tocava un altre jutjat diferent del de Castelló i aquell policia no la va deixar en pau durant mesos per haver defensat el dret a l’avortament.

Deu dones i una pancarta

Dels inicis d’aquell activisme el que destaquen és que quan organitzaven una acció “érem deu dones i una pancarta”, riuen quan ho conten. Però les seues pancartes van fer camí: van crear la Xarxa Feminista de La Plana i dues dones supervivents de violències masclistes es varen posar en contacte amb elles cercant ajut.

Les violències masclistes van ser un tema central en la seua agenda i van teixir xarxa amb el grup Dones de Negre. Així, dones de diverses generacions i col·lectius varen fer juntes vigílies els tercers dimecres de mes. Anaven a la plaça de La Pau i quan encara no hi havia un recompte de víctimes de violències masclistes encenien una espelma amb els noms de les dones i de les criatures assassinades. “Hem avançat molt, si no es visibilitza pareix que no es veu, però hi ha molta feina feta”, sosté Vita Arrufat, de Dones de Negre. “La visibilització de la violència ha sigut un pas previ perquè ara siguen els Ajuntaments els que convoquen les concentracions de repudi contra la violència”, considera Lliris Moltó, de Dones en Lluita.


Xiquets i xiquetes jugant en una activitat de Dones en Lluita pel 8 març. 2009


A Dones en Lluita participava també Núria Tornador, qui ara és metgessa a l’Hospital General de Castelló i el 2018 va dinamitzar la creació del protocol que estableix el tracte que rebrà una víctima d’agressions sexuals quan entra a Urgències. Tot està mesurat perquè no es trobe sola ni visca un procés de revictimització, sinó que se sentixca acompanyada i escoltada per professionals que vetllen tant per les proves forenses com per la seua salut física i emocional.

Dones en Lluita va desaparéixer a finals dels 2008. Actualment, Núria Tornador i Vita Arrufat comparteixen militància a l’Associació en Defensa de la Salut Pública. Vita es va llicenciar en Medicina a principi dels anys 80 a València i va passar els estius dels anys 90 als Balcans, donant suport a dones que patien la guerra des del col·lectiu Dones de Negres. La salut i els drets humans han guiat el seu activisme al llarg de 40 anys, i va coincidir als 2000 amb el d’aquelles joves de Dones en Lluita, on també participava la difunta infermera de la seua generació Rosa Garcia, qui va introduir la importància de les cures i és recordada amb molta estima per les seues companyes. “Ens va obrir la ment a coses que no m’havia plantejat, fins on ens afectava a la vida quotidiana els masclismes”, recorda Sara Moya.

Per la seva part, Laia Ruiz i Lliris Moltó, totes dues mestres, han portat a les seues escoles el debat dels micromasclismes i la coeducació, per a plantejar-se amb els companys de feina com des de l’urbanisme poden intervindre. “La part central del pati sempre ha estat ocupada per la pilota de futbol, mentre les xiquetes han jugat a les vores”, indica Lliris.

Emprempta feminista

Tota pedra fa paret i tot col·lectiu feminista deixa empremta a les dones que el componen i aquestes, als espais on interactuen després d’haver acabat la seua militància. Laia, Lliris, Sara, Cristina i la resta de companyes es van inserir al mercat laboral, van parir a les seues filles i fills i el temps polític compartit va començar a minvar, però altres dones joves van decidir recuperar el seu nom i en 2012 crearen el segon grup de Dones en Lluita de Castelló, un col·lectiu que ha fet de l’espai comunitari autogestionat La Verduleria la seua casa.

“El nom ens va semblar un homenatge per a seguir amb la lluita”, indica Belén, que llavors tenia 18 anys i a penes coneixia a les dones del primer grup, però recorda que Rosa Garcia “ens va regalar una xerrada sobre les cures”. Després, elles han organitzat un fum de xarrades i accions: com es construeix la masculinitat, per què en els ambients festius se produïxen agressions, la campanya del no és no, punts violeta, comunicats d’agressions, la campanya de la Vaga de Totes, performances per al 25N, s’han format en dissidències de gènere, s’han coordinat amb l’Assemblea del 8 de març i el passat estiu es van concentrar despullades per a defensar el territori —la platja de la Renegà— posant els cossos al centre, el mantra que tant ha repetit el feminisme d’un 2020 atravessat per una crisi sanitària que ha ficat de relleu la crisi sistèmica de les cures i el que sembla el sempitern ordre capitalista: “És una denúncia cap a un sistema econòmic que prioritza la rendibilitat econòmica per sobre de tot, per sobre de la població i per sobre d’un espai intergeneracional, inclusiu i naturista que cal que continue sent un espai per a totes”, expliquen.

Referents musicals, culturals i polítics

A la dècada dels 2010, les xarxes socials començaven a fluir a la vida quotidiana de qualsevol jove, la revista Pikara havia arrancat el seu treball periodístic sobre feminismes i les universitats impartien màsters de gènere. Tot això fa pensar que no és casualitat que aquest segon Dones en Lluita va néixer de la mà de dones joves amb un discurs teòric desenvolupat, però arrelat a la ràbia, la protesta i el desencant social: van formar el grup arran el tancament del centre d’acollida de dones a Castelló. A l’anterior crisi econòmica, la subcontracta va deixar de pagar a les treballadores del centre i aquestes van fer una vaga de vuit mesos. Els moviments socials de la ciutat li van donar suport i d’aquella participació va sorgir el col·lectiu, “perquè sentíem que el feminisme era l’últim punt de tot i necessitàvem un espai propi per a parlar-ho”, explica Belén.

Aquesta sensació de ser l’última de la fila també era compartida pel Tremenda Fem Fest. “Ens agradava la música i ni tan sols als espais alternatius veiem dones damunt dels escenaris”, indica Tania Machado. Va ser així com el 2013 quatre dones que després varen ser vuit es van proposar organitzar cada any un festival de música amb un mínim d’un 50% d’artistes dones, “perquè si tens espais i tens referents, tot es retroalimenta, i si una xiqueta va a concerts on veu dones xalant a l’escenari, és més fàcil que algun dia ella monte un grup”, conclou.


Tremenda Fem Fest

Projecte que emergeix de la inquietud d’un grup de dones per potenciar espais de festa feministes i anticomercials. El TREMENDA té les seues arrels en el LADYFEST, un festival autogestionat basat en la subcultura Riot Grrrl, la rebel·lia i la lluita contra el sistema capitalista i patriarcal i els seus múltiples eixos d’opressió.


I nascuda uns anys abans, el 2003, l’associació Adona’t porta quasi dues dècades visibilitzen el paper de les dones a la societat valenciana des d’un punt de vista, sobretot, cultural i artístic. Aquest col·lectiu destaca per ser intergeneracional, de llarg recorregut i nacionalista. Reivindica la igualtat d’oportunitats i la conciliació, entrebancs que tota dona ha patit o patirà, i que retracta mitjançant fotografies, il·lustracions i vídeos.

Els referents alimenten el jovent. Sense ells, es tarda més a construir un discurs polític que caminaria més a poc a poc. I al parlar de referents i discursos feministes és necessari anomenar la revista Pikara, com remarca la sociòloga especialitzada en gènere Emma Gómez, professora de la Universitat Jaume I i membre del segon grup de Dones en Lluita. “Pikara ha fet que els temes i discursos feministes permeabilitzen a altres espais, a altres mitjans alternatius i a d’altres no tan alternatius, és un nexe entre l’acadèmia i els activismes i els artivismes, fa un paper polivalent i polièdric a l’Estat espanyol i a Amèrica Llatina”, remarca la sociòloga, qui analitza també que els temes feministes a Castelló es reparteixen pels diferents col·lectius en funció de l’edat de les activistes i problemàtiques vitals.


Pikara ha fet que els temes i discursos feministes permeabilitzen a altres espais, a altres mitjans alternatius i a d’altres no tan alternatius, és un nexe entre l’acadèmia i els activismes i els artivismes


I una volta més, les dones joves de la ciutat han tornat a alçar un nou col·lectiu des d’on marquen el pas: Subversives, l’assemblea feminista anticapitalista de Castelló. Elles fan accions on no només qüestionen el patriarcat, sinó també el colonialisme i el sistema capitalista que els sosté i nodreix, i en fan difusió a les xarxes socials amb l’habilitat de qui ha crescut amb elles. I això no agrada a qui acumula privilegis: “Cada vegada que un personatge conegut masclista, racista o lgtbifòbic visita la nostra ciutat, com ha sigut el cas de Bertín Osborne, Un Tío Blanco Hetero, Pablo Casado o Santiago Abascal, hem convocat accions que han estat reprimides per l’Ajuntament de Castelló, que ens ha imposat vàries denúncies, i pel partit feixista Vox, que s’ha querellat contra nosaltres”, expliquen.

L’última ona

El naixement de la quarta ona feminista a l’Argentina al 2015 i la violació grupal d’una jove a les festes dels Sanfermins de 2016 a Iruña van ser el preludi d’un any que passarà a la Història: la vaga del 8 de març de 2018 va ser un punt d’inflexió a Castelló i a tot l’Estat, i va continuar a l’abril amb les fortes protestes contra la primera sentència de La Manada, en la qual els agressors van ser condemnats per abús, en compte de violació.

A aquelles manifestacions hi eren totes: les Dones en Lluita d’abans i les d’ara, les dones que sempre han treballat per la igualtat des d’espais institucionals i les que militen en col·lectius anticapitalistes, les dones que defensen la cultura i les que lluiten pels drets laborals. Aquell any és el que recorda tothom i el que suposa també una alerta: “Per una banda està molt bé la resposta multitudinària i tantes dones joves als carrers, ja m’haguera agradat a mi a eixa edat plantejar-me coses, però el feminisme perd l’essència quan el capitalisme et ven samarretes on posa I’m feminist“, adverteix Vanesa Almela, membre del grup Dones Lliures del sindicat CGT. “Per a mi, el feminisme és anticapitalista”, conclou aquesta dona que va recuperar el 2014, junt amb unes companyes, el nom del col·lectiu que als anys 30 del segle XX empraven les dones que llavors feien feminismes quan encara el feminisme no tenia aquest nom. Un altre homenatge, un altre relleu invisible d’un Castelló feminista que ara té el repte de gestionar la popularització del moviment: arribar a postures sintètiques entre els diferents grups per a poder seguir caminant juntes.

Crèdits…

Més articles

El 4 de maig de 1890. La primera manifestació pels drets dels treballadors i les treballadores

Obra de Vicent Castell i Domènech (1871-1934). Segadors castellonencs, 1901. Museus de Belles Arts de Castelló. L'herència...

Ara que tenim 25 anys. De la Colla ecologista de Castelló als nous masovers del Penyagolosa

L'ecologisme té noms propis a Castelló, ciutat mitjana del País (poc més de cent mil habitants aleshores), sempre al marge dels...

Castelló. Un recorregut des de l’anticlericalisme fins el nacionalcatolicisme

Publiquem un text dedicat a l’estudi de l’impacte del catolicisme en la nostra societat des del segle XIX fins als nostres dies,...

Memoria del exilio de Joaquín Varea Queralt

Joaquín Varea Queralt. Fotografia de Francesc Durà 1. Introducción

Recent

El valencià a Castelló durant el primer franquisme

El franquisme i tots els que hi col·laboraven tenien l'objectiu clar de desprestigiar tot allò que amenacés la seua cosmovisió. La cultura...

Castelló. Un recorregut des de l’anticlericalisme fins el nacionalcatolicisme

Publiquem un text dedicat a l’estudi de l’impacte del catolicisme en la nostra societat des del segle XIX fins als nostres dies,...

El 4 de maig de 1890. La primera manifestació pels drets dels treballadors i les treballadores

Obra de Vicent Castell i Domènech (1871-1934). Segadors castellonencs, 1901. Museus de Belles Arts de Castelló. L'herència...