Quaranta anys després de la guerra civil, tornà a València Federica Montseny, històrica dirigent anarquista i la primera dona que fou ministra electa a Europa, segons la seua biògrafa Antonina Rodrigo. El 28 de maig de 1977 unes vint mil persones ompliren la plaça de bous del cap i casal en un míting organitzat per la CNT, legalitzada vint-i-dos dies abans. Les cròniques de l’època parlen que el públic el formaven vells i joves, antics anarquistes i grenyuts inquiets. El periodista José María Cruz del diari conservador «Ya» escriu que «se agitaban no menos de un centenar de banderas rojinegras, así como algunas con las barras regionales, dos o tres republicanas y ninguna nacional. La multitud coreó gritos de ‘El pueblo unido, funciona sin partido’ o ‘Carrillo, pallaso, nadie le hace caso’». La dirigent anarquista carregà contra el pacte social i polític, i defensà sense embuts el paper de la CNT com a sindicat obrer autònom: «Comisiones Obreras y todas las demas fuerzas sindicales se encontrarán comprometidas en el pacto social o político para procurar una sucesión del franquismo sin riesgos, impuesta y facilitada por los americanos y los alemanes: sólo la CNT puede vertebrar una organización obrera absolutament independiente» («Ya», 29/5/1977).

Federica Montseny nasqué a Madrid el 12 de febrer de 1905 al si d’una família d’anarquistes catalans perquè els seus pares hi vivien desterrats pel seu activisme polític. Joan Montseny i Teresa Mañé, més coneguts pels pseudònims literaris de Federico Urales i Soledad Gustavo, van ser els fundadors de les prestigioses «La Revista Blanca» i «Tierra y Libertad». La família Montseny-Mañé es dedicava «a las letras y a la agricultura», com havia gravat Urales a la targeta de visita. Fidels als principis anarquistes, la cultura i el treball presidien les seues vides. La xiqueta no anà a escola ja que la seua mare, mestra racionalista de moral rousseauniana, li ensenyà a escriure i llegir fins que als catorze anys s’apuntà a l’acadèmia Berliz per aprendre idiomes.

Federica Montseny va ser nomenada ministra de Sanitat dins del govern de Largo Caballero. Les circumstàncies excepcionals de la guerra van possibilitar l’entrada de quatre ministres anarquistes al govern de l’Estat. Aquesta decisió va perseguir tota la vida a la dirigent anarquista com un autèntic malson. Alguns companys seus no se la van perdonar mai. Tot i la curta durada al ministeri va tenir temps de realitzar el primer projecte de llei sobre l’avortament, la creació de guarderies infantils o de menjadors per a dones embarassades, entre d’altres mesures.

En conversa amb Agustí Pons l’any 1979, Federica Montseny remarca que «som la força ideològica de reserva. Quan tot haurà fracasssat, quedarem nosaltres… Nosaltres forçosament hem d’arrelar de nou». I una altra afirmació contundent: «Nosaltres vam deixar Barcelona el dia 27 de gener del 1939. Des d’aleshores, no hi hem tornat més». Ho declarava l’any 1979. No costa a penes imaginar-se l’historiador de l’anarquisme Max Netlau, llavors a Barcelona, convencent Teresa Mañé, mare de Federica Montseny, perquè Murnen Lenin, vinculat a l’arxiu d’Amsterdam, prengués totes les col·leccions de periòdics i documentació sobre la I Internacional que hi havia a la seua casa del Guinardó el 1939 perquè no es perderen i caigueren en mans dels franquistes. Per no donar la impressió que les coses anaven malament no van gosar ni treure una cullera de casa abans de marxar a l’exili el mateix dia que entraren les tropes franquistes a Barcelona. Va morir a Tolosa el 14 de gener de 1994. La transformació d’institucions jeràrquiques com el govern, les institucions religioses, la vida familiar, la sexualitat i l’escola continua en disputa.

Estirant del fil…