Imatge: Aplec en commemoració de les «Normes del 32» a la Plaça de Bous de Castelló el 25 d’abril del 1982.
A principis del 1979 a Castelló es va constituir Esquerra Independent de Castelló (EIC). Aquest partit polític va néixer, segons les seues declaracions, per tal d’unir l’esquerra local per a les eleccions municipals amb l’objectiu de transformar l’Ajuntament en una institució controlada i dirgida pel poble. Format per la gran part d’activistes de l’esquerra local, diferents associacions culturals, ecologistes, feministes i gent independent, va entrar a l’Ajuntament com a tercera força política amb dues regidories (4.146 vots).
Revisant els seus documents copsem una manera d’entendre la política amb caràcter assembleari rupturista. Parlen del partit com un front més de lluita, com un moviment social d’esquerres, castellonenc i radical, amb referències al trencament del capitalisme, el patriarcat i l’espanyolisme.
EIC va néixer en un temps d’entusiasme. Es portava ja anys de lluites i mobilitzacions i es confiava en trencar de cop i volta amb 40 anys de dictadura franquista. En aquest context, les primeres eleccions municipals es van viure per a molts com una prolongació de la lluita clandestina dels últims 10 anys: de les assemblees a Santa Maria, les concentracions i manifestacions a la Farola, els concerts de Pi de la Serra i Raimon al cine Saboya o a la sala de ball Tombatossals, les càrregues policials, els Aplecs de La Plana (del 73 al 78), les vagues de treballadors i treballadores, els tancaments en esglésies, etc.
Per atansar-nos a l’entusiasme de l’època recordem la manifestació del 9 d’octubre de 1980 a València. Aquella diada va ser precedida per parlaments matinals. 20.000 persones segons El País (14/10/80) van assistir a escoltar als representants independentistes: del moviment independentista irlandès, Herri Batasuna, Unitat del Poble Canari, Isabel Clara-Simó per Catalunya, i en representació del País Valencià, Vicent Pitarch, regidor per EIC. En aquells temps en el camp del nacionalisme era comú parlar de Països Catalans, retrobament cultural, estatut botifler, independència, socialisme…
Dins d’aquest ambient de canvi social hem de situar EIC i els seus protagonistes. Si parlem de l’oposició al franquisme a Castelló i la lluita per la recuperació cutural (classes de català organitzades pel Secretariat per l’Ensenyament de l’Idioma, el programa radiofònic Nosaltres els Valencians a Ràdio Popular de Vila-real, i un llarg etcètera) cal esmentar la figura de Vicent Pitarch. Aleshores fundador del Partit Socialista del País Valencià (PSPV), fou un dels desencisats per l’absorció per part del PSOE del potencial nacionalista del PSPV.
Vicent Pitarch, juntament amb Laura Pastor del Partit Carlí, eren les dues persones amb més actes prohibits a la ciutat, segons un article d’Ernest Nabàs a la revista Dos y Dos. De fet, a l’arxiu del Govern Civil de Castelló, concretament a la carpeta titulada Catalanismo: regionalismo-separatismo (caixa nº 9681, any 1976), són nombroses les referències a Pitarch. Tanmateix, des del Govern civil mostraven una major preocupació pel moviment obrer de la Vall d’Uixó, les mobilitzacions del 1r de maig i dels esdeveniments en les taulelleres amb les Plataformes Anticapitalistes. Els membres més actius del moviment obrer foren els més represaliats entre els opositors al règim franquista.
A continuació, recuperem les entrevistes que el col·lectiu Gent per Castelló va realitzar el 2015 a alguns dels protagonistes d’EIC.
Quins van ser els factors que van possibilitar l’entrada d’EIC a l’Ajuntament l’any 1979 i convertir-se en tercera força més votada?
Aquells anys van configurar un període excepcional, difícil de repetir. Per sort mai viurem una transició política des d’una dictadura que portava quaranta anys perpetuant-se en el poder cap a una monarquia parlamentària amb molts defectes que, poc a poc, anirien aflorant després. En aquells moments, es respirava una necessitat col·lectiva de deixar endarrere un sistema polític dictatorial. Per una altra, molts sectors eren conscients que el pacte tàcit entre els grans partits – UCD, Aliança Popular i PSOE- era una fugida endavant en falç. Es deixaven sense resoldre moltes qüestions que encara avui queden pendents. En aquest escenari un petit moviment assembleari format per una colla de joves castellonencs que compartien una sèrie d’inquietuds intel·lectual, culturals i polítiques van crear l’EIC. Aquesta iniciativa va agrupar a una colla variada de persones, algunes procedien del PSPV que es van negar a integrar-se en el PSOE, altres del PSAN i altres del moviment veïnal. Com es veuria amb el pas dels anys la pròpia natura del moviment va ser la seva principal limitació a la hora de perpetuar-se en l’escena política.
AGUSTÍ SEGARRA
Crec que la societat estava cansada del franquisme i existia una gran quantitat de gent jove i preparada que tenia possibilitats i ganes de comprometre’s amb la política. Tothom venia d’una societat en la que havíem lluitat pels nostres drets i era el moment de recuperar-ne alguns. També és possible que el fet de no haver una altra candidatura més a l’esquerra que la que hi havia, va concentrar tot el vot en EIC. El Partit Comunista en aquell moment era encara una mena de “coco” i era molt rebutjat per la seua història durant la dictadura i el seu paper en l’exterior. Estava encara molt arrelada la idea de que el PC era una mena de dimoni, molt estalinista, i es volia una cosa més lleugera, més pròxima a la nostra realitat.
ISABEL RIOS
Eren les primeres eleccions municipals després del franquisme, ens havia costat molts esforços aconseguir-ho, i estàvem il·lusionats. La gent, però sobretot la gent jove que havia lluitat per acabar amb la dictadura, tenia ganes de participar en política, per consolidar el sistema democràtic. A les assemblees d’EIC, participaven majoritàriament, titulats universitaris, representants de les primers associacions de veïns, sindicalistes i la gent compromesa en la defensa de la llengua i la cultura del País Valencià. Haver de recollir signatures per presentar-nos com agrupació d’electors, ens va permetre entrar en contacte amb els ciutadans, per explicar els avantatges d’unir-nos tots els que crèiem en una veritable democràcia. També va influir tenir com a cap de llista a Vicent Pitarch.
FRANCESC ARTOLA
Per damunt de qualsevol altre, el primer factor va ser l’arrelament d’EIC als diversos sectors populars de la ciutat, inclosos, per descomptat, els seus barris i moviments sindicals i veïnals. En segon lloc convindria situar el nivell de militància d’aquella força política singular. No oblidem que ESQUERRA INDEPENDENT DE CASTELLÓ va ser un moviment municipalista, de base explícitament assembleària, que va aglutinar tota una colla diversa de grups antifranquistes, molts dels quals desencantats d’organitzacions polítiques en les quals havien militant, cas sobretot d’antics militants del PSPV (que no vam acceptar d’integrar-nos en el PSOE) i del PSAN. Mentre ens vam quedar sense partit, alguns vam aprofundir la nostra militància en sindicats (per exemple, el STE-PV, que es creava aleshores) i en associacions de veïns (el moviment veïnal també aleshores emergent). Hi havia també algun militant de partits de l’esquerra radical. En qualsevol cas, totes les associacions de veïns de Castelló se’ns hi van afegir, a banda d’altres entitats i grups més o menys estables del municipi, com ara el Centre Excursionista. Era, doncs, una organització força heterogènia, condició aquesta que esdevingué, al capdavall, el nostre tendó d’Aquil·les. En certa mesura, EIC va constituir un fenomen únic a tot l’Estat espanyol.
VICENT PITARCH
El teixit crític de la ciutat a les acaballes dels setanta era més dens que l’actual -2015-?
Sens dubte, tot i que no disposava dels recursos d’informació que ens ofereix la tecnologia de la comunicació ni de les possibilitats d’intervenir en els debats que circulen a través de la xarxa. Naturalment, eixíem d’una època fosca, amb unes necessitats profundes d’introduir grans canvis en l’entorn social.
VICENT PITARCH
Jo crec que ara hi ha més massa crítica, som molts els afectats per les retallades dels últims governs. L’atur és molt més gran ara 4.500.000 (xifra oficial maquillada), en aquells anys hi havia uns 600.000; vivim al país que més ha crescut la desigualtat social. I creix la percepció dels ciutadans, que la prioritat del govern és defensar els seus interessos i els dels poderosos, per davant dels interessos de la majoria.
FRANCESC ARTOLA
Pot ser fora més potent, encara que no més extés. Amb idees més clares i gent molt compromesa intel·lectualment i cívica.
ISABEL RÍOS
Ben segur que si. Ara la societat és més autista i tancada. El poder polític actual s’ha esforçat per aïllar la persona del col·lectiu, cosa que en bona mida ha aconseguit amb escreix. La crítica personal sovint es transforma en desesperació i en un rebuig aïllat. Aquest fenomen ha estat un mèrit i una batalla guanyada pel poder econòmic i polític. Desmuntar aquesta situació i transformar la critica i la desesperació individual en un moviment col·lectiu és una fita que cal assolir si, veritablement, es vol fer política des de les institucions.
AGUSTÍ SEGARRA
Per quines raons creieu que en les següents eleccions municipals de 1983 EIC va perdre gairebé la meitat de vots i es va quedar fora del consistori a l’igual que el Partit Comunista?
Va ser una qüestió de manca de perspectiva i d’estructura. Pel que fa a la perspectiva. L’acció política té dues dimensions: el curt i el llarg termini. Nosaltres van dissenyar una campanya i un programa electoral per al curt termini. El que resulta més arriscat, la nostra acció municipal es va gestionar des del curt termini no des del llarg. Érem un grup de joves entusiastes amb pocs vincles amb altres iniciatives de caire municipal, i això va limitar les possibilitats de l’EIC per desplegar una estratègia de llarg termini més estable. Vist des de la perspectiva actual, vam ser massa innocents i els nostres socis en el govern municipal es van aprofitar de la nostra joventut. Les negociacions del cartipàs de les regidories, l’any 1979, n’és una bona prova; ens vam quedar amb policia municipal i ensenyament.
També va ser una qüestió d’estructura. L’EIC neix en una determinada conjuntura i no estava capacitada –ni tampoc s’ho van plantejar mai els seus integrants- per dur a terme una transició des de les assemblees constituents cap a una estructura més centralitzada i jerarquitzada.
Ara estem en un escenari completament diferent. Els moviments emergents actuals actuen localment però pensen globalment. Això permet integrar el curt i el llarg termini dintre d’una mateixa acció política. No hem de valorar la caiguda del suport electoral experimentada per l’EIC quatre anys després de la seva entrada en l’Ajuntament de Castelló com un fracàs, sinó com una incapacitat per adaptar-se a les noves regles per fer política des de les instàncies municipals.
AGUSTÍ SEGARRA
La candidatura del PSOE naixia amb la força que tenia a l’Estat i venia amb totes les garanties que necessitava la ciutadania. Pot ser EIC va ser esborrada per les alternatives més poderoses. La gent no va saber mantenir les idees que havien defensat en l’anterior legislatura amb el vot, va sucumbir a una força més poderosa que s’aproximava a les necessitats socials que en EIC s’havien defensat.
ISABEL RÍOS
Ben aviat ens vam adonar que EIC naixia amb dos dèficits greus: d’una banda, un pseudoassemblearisme infantil en el qual les consignes més imprevisibles i tota mena d’exigències als regidors no es corresponien amb un mínim de col·laboració en les tasques quotidianes per part dels mateixos que inflamaven aquelles assemblees; el segon dèficit el constituïa l’heterogeneïtat excessiva dels diversos col·lectius que integraven EIC i que van acabar per fer-la inviable.
VICENT PITARCH
Fonamentalment el no ser capaços de fer un treball dins del consistori que arribés a la gent. També crec que ens va perjudicar el canviar de regidors a la meitat de la legislatura. També va influir el fet de no estar organitzats per assessorar, per fer un treball consensuat, un seguiment exhaustiu durant tot el mandat, del funcionament de l’Ajuntament. Per això no podem repetir els errors, i hem de posar tot el nostre esforç a crear espais de participació, el més amplis possibles.
Hem de crear un observatori de vigilància municipal, que expliqui amb objectivitat i claredat, tots els pressupostos, despeses i contractes que realitzi l’Ajuntament, als ciutadans.
FRANCESC ARTOLA
El 1983, a les següents eleccions municipals, EIC es va presentar amb una llista encapçalada per membres de les diferents associacions veïnals: Sant Josep Obrer (Vicent Grau), Sequiol (Miquel Gòmez), de l’associació El Faro del Grau (Tico Palau). Ho presentaven com a garantia de l’esperit de la formació política (les bases -el veïnat- per sobre de tot) i les comparacions amb Els Verds d’Alemanya hi eren presents a la majoria de declaracions a la premsa. Sobretot en les de Ricard Colom, el qual assenyalava la trajectòria dels Verds alemanys com el referent d’EIC a una entrevista publicada a Mediterráneo.
Vicent Pitarch, parlament el 25 d’abril del 1982 a Castelló
Aplec del 25 d’Abril de 1982. Es va celebrar el 50 aniversari de les normes de Castelló. Aquest acte, va comptar amb un homenatge als signats de les Normes de Castelló, un discurs de Joan Fuster i l’actuació de Lluís Llach. També amb el parlament de Vicent Pitarch a la plaça major.
Però, el resultat electoral va portar a la pèrdua dels dos regidors. A partir d’aquest moment, la major part dels membres d’aquell projecte polític es van integrar a Unitat del Poble Valencià.
