Una llengua necessita un norma eficaç i funcional acceptada per la seua comunitat de parlants. La llengua catalana moderna fruit d’una història amarga i atzarosa no va comptar amb una gramàtica fins l’any 1918 i d’un dicccionari fins l’any 1932. Al País Valencià l’any 1932 a la ciutat de Castelló diferents personalitats del món cultural valencià van signar un paper que és conegut com les «Normes del 32» o les «Normes de Castelló» on s’accepta el model fabrià de gramàtica adaptat a la parla valenciana.

Josep Daniel Climent (2007) al seu llibre «Les Normes de Castelló», editat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, explica com aquells projectes imaginats per la Renaixença valenciana com la confecció d’un diccionari, una gramàtica o aconseguir la uniformitat ortogràfica i gramatical instauraran les bases sobre les quals el valencianisme polític bastirà les seues reivindicacions lingüístiques durant el primer terç del segle XX. Els sectors més lúcids del valencianisme estaven convençuts dels prejudicis que provocava l’anarquia ortogràfica de la llengua valenciana. El juliol de 1930 la revista Taula de Lletres Valencianes, dirigida per Adolf Pizcueta, publicà l’editorial titulat «Als escriptors valencians i a les publicacions valencianes», que es pot considerar com l’iniciador de l’etapa final del procés de codificació idiomàtica.

L’any 1931 Marcel·lí Domingo sent ministre d’Instrucció Pública havia parlat de l’extensió del Decret de bilingüisme de Catalunya (29.4.1931) a altres territoris de l’Estat. El País Valencià necessitava amb urgència una ortografia acceptada i reconeguda per tothom que superés recels i malfiances. A les darreries de 1931 es reprèn la iniciativa de la Taula de Lletres Valencianes, però ara des de Castelló de la mà de la Societat Castellonenca de Cultura que publica al seu butlletí una nova crida signada pel seu president, Salvador Guinot. El mes d’octubre de 1932, segons Francesc Pérez Moragon (1982), Gaetà Huguet va rebre l’encàrrec de proposar a la SCC que fos aquesta la que s’ocupés de redactar les bases normatives. L’encàrrec el va rebre, assenyala Daniel Climent (2007), d’Adolf Pizcueta com a representat dels valencianistes capitalins amb la convivència d’altres escriptors com Carles Salvador o Eduard Martínez Ferrando, i polítics com Ignasi Villalonga o Emili Gómez Nadal, que en aquell moment s’agrupaven al voltant del setmanari El Camí. De fet, Carles Salvador feia mesos que treballava en la confecció d’un vocabulari ortogràfic que havia de servir com a suport pràctic per a l’ús correcte de la llengua una vegada aprovades les normes. L’Ajuntament de València realitzà una edició de les Normes l’any 1933 amb motiu de la Festa del Llibre, fet que ajudà a la seua difusió. Segons un dels seus signants, Enric Soler Godes (1984), «les Normes de Castelló representen el seny valencià», fet no menor davant les susceptibilitats que desperta encara avui l’ús normalitzat de la llengua dels valencians i les valencianes.

Estirant del fil…