Lluitadores i pioneres pel dret a l’avortament

Il·lustració de Verònica Fabregat. Dona que sosté una clau sobre el seu cos. Reportatge de Violeta Tena.

L’any 2018 al País Valencià es van realitzar 8.284 interrupcions voluntàries d’embaràs, segons les dades de l’Institut de la Dona. Això significa 9,17 interrupcions per cada 1.000 dones en edats compreses entre els 15 i els 44 anys, una xifra que situa les valencianes aproximadament en la mitjana estatal. Avui una dona que es queda embarassada disposa de recursos i institucions a les què demanar ajuda si el seu desig és el de no dur endavant la gestació.

Dècades enrere, però, avortar era un delicte perseguit per les autoritats. Han calgut molts anys de lluita feminista perquè les dones puguem fer ús d’un dret que a molts dels països europeus es va habilitar a les acaballes dels anys 60 i principis dels 70. Aquest article tracta de resseguir com a Castelló de la Plana es van articular les primeres xarxes per possibilitar que les dones que així ho volien, pogueren interrompre l’embaràs. Aquest relat, construït a partir del testimoni d’algunes de les dones que hi van participar directament, és mancat de noms i protagonismes, perquè així ho han preferit aquelles dones valentes que als 70 entomaren aquell propòsit com un repte col·lectiu en favor del dret de les dones a poder decidir sobre el seu propi cos.

Per entendre aquest assumpte, però, cal situar-se en la dècada dels 70, allà quan la vida del dictador encarava la recta final. La petjada del nacionalcatolicisme, tanmateix, restava intacta a pesar de l’aperturisme que pretenia aparentar la dictadura. Sotmesa primer al pare i després al marit, les dones havien quedat recloses a l’àmbit de la família. “Les dones mai descobreixen res; els manca el talent creador reservat per Déu per a les intel·ligències masculines”, havia deixat dit Pilar Primo de Rivera, ànima de la secció femenina de la Falange, allà per la dècada dels 40. La dona havia de ser submisa a l’home, servir al regim i fer allò que s’esperava d’ella: ser una mare i esposa exemplar. La seua funció a la societat era la de la reproducció dins la família.

Tanmateix, a la dècada dels 70 comencen a bufar vents de canvi. A França, els 60 es tanquen amb la revolta del Maig del 68, el trauma de la II Guerra Mundial ja s’ha superat i una generació de joves volen obrir-se camí. En les democràcies occidentals emergeixen nous moviments socials, al caliu de les noves condicions sociopolítiques de les societats industrialitzades avançades. “Els nous moviments socials naixen en un context de política radical, de crítica cultural, de cerca de la utopia, tot plantejant un repte a l’ordre polítics de les modernes democràcies occidentals”, escriu Mercedes Augustín a Feminismo: identidad personal y lucha col·lectiva. És en aquest context que pren volada l’anomenada Segona Onada feminista. La política sexual de Kate Millet esdevé un llibre de capçalera per a milers de dones que comencen a prendre consciència de la posició subalterna que el patriarcat els ha reservat. Al poc, Shulamith Firestone publicarà La dialéctica del sexo. Als Estats Units i Europa comencen a emergir col·lectius feministes diversos.


Kate Millet (1934-1970)

Escriptora, escultora, cineasta i feminista radical estatudinenca. Autora d’un dels textos polítics fonamentals del feminisme: “La política sexual” (1970). Aquest estudi va cobrar rellevància en un moment d’efervescència social, on el feminisme radical se situava en el centre de la discussió política.


A Espanya tot aquell moviment arriba esmorteït per la persistència de la dictadura. Però arriba. I alguna cosa comença a moure’s també entre les dones, perquè moltes d’elles, joves nascudes a finals dels 50 i principis dels 60, entren en contacte amb Europa i comencen a ensumar-se que aquell sotmetiment a l’home que els ha reservat el franquisme és una gran engalipada. És a partir de l’any 1975 que es fan visible a l’Estat espanyol una sèrie de grups de dones que, des de les seues ciutats, i a pesar de tots els entrebancs que posa la dictadura, comencen a teixir una àmplia xarxa social. La celebració, aquell any, de l’Any Internacional de la Dona, decretat per l’ONU, servirà per donar certa consistència a un moviment clandestí que en els seus inicis comença a substanciar-se en espais alternatius de socialització com ara llibreries, bars, seminaris… A Castelló, la galeria Cànem i la llibreria Garbell esdevenen dos dels espais de referència per aquelles feministes primerenques.

Cap al maig de 1976 es pot dir que naix oficialment el Col·lectiu Feminista de Castelló, que aixopluga una vintena de dones per bé que compta amb un nucli dur conformat per Pilar Dolz, Piluca González, Lledó Nebot, Isabel Sabater, Isabel Toledo, M. Ángeles López, Cora Cambronero, Montse Gárate i Tica Bort. Es presenta a si mateixa com un “col·lectiu feminista, polític, independent i de classe”. La majoria de les qui hi participen són dones joves, amb estudis superiors i una posició econòmica relativament còmoda. Són, també, dones molt actives, que són presents a les diferents trobades d’àmbit estatal que s’organitzen en els anys successius (1975: Jornades d’Alliberament de la Dona a Madrid; 1976: Jornades Catalanes de la Dona; 1977: Jornades de la Dona del País Valencià,…). Són temps de debat, de trobada, de reconeixement mutu. Són, en definitiva, anys de molta efervescència que en el cas castellonenc quedaran plasmats a la revista Lilit.

Una de les participants, que viu a cavall entre la Plana i Itàlia s’encarrega de proveir de lectures i de connectar les dones d’ací amb allò que corria per Europa. Per les seues mans passen versions en italià i en francès d’obres de referència com Nuestros cuerpos, nuestras vidas, un llibre d’autodescobriment del cos femení. A mesura que lligen les aportacions de Wilheim Reich sobre la llibertat sexual i l’orgasme; els estudis de Masters i Johnsons sobre les diferències de la resposta sexual masculina i femenina; l’informe Hite sobre la sexualitat de les dones americanes; o l’estudi La sexualidad femenina, de Ramón Serrano Vicens, a aquelles dones de Castelló se’ls obri un nou univers.

Perquè són llibres que qüestionen radicalment la identificació de sexualitat i maternitat; són llibres que parlen del plaer femení i del dret de les dones a gaudir plenament de la seua sexualitat, sense culpa. Es tracta, en definitiva, de llibres revolucionaris, que trenquen tabús ancestrals i qüestionen obertament la moral catòlica. “La vivència de la sexualitat durant el franquisme era absolutament traumàtica per a les dones -explica Anna Àvila, psicòloga de la Unitat Sexual i Reproductiva del Departament de Salut de Castelló-. L’existència del propi cos era un motiu de vergonya i les relacions sexuals es concebien només com una manera de dispensar plaer a l’altre”.

Si el que propugnava el feminisme era l’alliberament de la dona, l’assoliment de la seua autonomia, el gaudi de la pròpia sexualitat esdevenia un eix fonamental de les reivindicacions. És en aquest ordre de coses que l’accés als anticonceptius, la planificació familiar i el dret a l’avortament lliure s’incorpora, a mitjans de la dècada dels 70, al catàleg de reclamacions de les feministes de casa nostra.

El context, tanmateix, és el que és. A Espanya, fins l’any 1978, la venda, divulgació i propaganda de mètodes anticonceptius està sancionada amb penes d’arrest major. La interrupció voluntària de l’embaràs està contemplada com un delicte en el codi penal. “En realitat, un dels nostres primers reptes era conèixer el nostre propi cos, saber com era el nostre aparell sexual i reproductor, perquè sense aquest coneixement previ no anàvem enlloc”, explica una de les dones del Col·lectiu Feminista de Castelló. El Col·lectiu realitzà tallers periòdics de sex-help, un moviment a nivell mundial que a Espanya encapçala Leonor Taboada i que consisteix en l’auto-examen o l’auto-coneixement. Del que es tractava era, a través d’un espècul, una llanterna i un espill observar els genitals femenins, per conèixer-ne les parts, per llevar-se tabús, per prendre consciència que aquesta és una part més del cos, com qualsevol altra. El sex-help, doncs, és una pràctica, però és sobretot una filosofia encaminada a fer visible allò que la moral catòlica ha volgut invisibilitzar durant segles.


En realitat, un dels nostres primers reptes era conèixer el nostre propi cos, saber com era el nostre aparell sexual i reproductor, perquè sense aquest coneixement previ no anàvem enlloc.


En aquesta situació, i en col·laboració amb les associacions d’ames de casa i les vocalies de la dona de les associacions de barri, la qüestió de l’autoconeixement i de la planificació familiar s’incorpora al discurs del feminisme. Allò de “los hijos que Dios nos traiga” encara estava ben present durant la Transició.

Així les coses proporcionar a les dones la possibilitat d’interrompre un embaràs no desitjat va esdevenir una qüestió bàsica per a les feministes. Tanmateix, la legislació franquista no ho posava gens fàcil. El codi penal ho considerava un delicte, independentment de si la gestació era fruit d’una violació o si era evident l’existència de malformacions en el fetus. Significa això que no se’n practicaven? I tant que sí. Les dones que tenien una posició econòmica acomodada ho feien en viatges llampec a Londres. “I hi havia ginecòlegs de l’alta burgesia a la ciutat que també ho feien per uns preus prohibitius, encara que públicament s’hi posicionaren radicalment en contra”, explica una de les dones que a Castelló va contribuir a establir una xarxa d’atenció a les dones.

En una situació molt més vulnerable quedaven les dones sense recursos econòmics, obligades a buscar una solució clandestina, moltes voltes sense les mesures higièniques necessàries. “De remeis casolans per interrompre un embaràs hi ha hagut sempre, alguns amb una certa base científica, altres sense cap”, expliquen. L’ús d’agulles per teixir, per exemple, per procedir a l’extracció causava, en no poques ocasions, greus problemes amb conseqüències irreparables.

Davant d’aquesta situació el Col·lectiu Feminista de Castelló es va veure impel·lit a buscar alternatives segures. “Érem molt atrevides i un poc temeràries perquè allò ens podia dur a la presó”, explica una de les dones. Fou aleshores quan van entrar en contacte, a través d’una membre del col·lectiu que vivia a València, amb Pere Enguix, un ginecòleg especialitzat en aquest camp. Ell disposava de la seua pròpia clínica de planificació familiar a la plaça Xúquer de València, ciutat a la qual venien persones procedents de totes les parts d’Espanya que reclamaven els seus serveis. Reclamat pel col·lectiu castellonenc, Enguix va fer baixar des de França un parell de sanitàries especialitzades en salut sexual, les quals van impartir un parell de jornades de formació a Castelló, on van explicar, entre més coses, el mètode Karman, el més habitual per dur a terme un avortament. Es tracta d’una intervenció d’entre cinc i set minuts que consisteix en la col·locació d’un espècul en la vagina, la introducció d’una cànula de plàstic amb la qual s’aspira el contingut de la cavitat uterina. De fet, era habitual l’ús d’una bomba de bicicleta per fer l’aspiració. “En realitat, era un procediment que no tenia massa complicació. Sobretot requeria, per evitar-se problemes, molta higiene”, explica una dona que va militar al Col·lectiu Feminista i que va arribar a realitzar, ella mateixa, alguns avortaments.

Així doncs, l’extirpació era relativament senzilla. Però l’activitat, tanmateix, romania en la clandestinitat. Els primers avortaments a Castelló -entesos com a avortaments reconeguts, perquè d’interrupcions se n’han fet sempre- els va dur a terme el mateix Pere Enguix, qui es desplaçava mensualment a la ciutat i realitzava les interrupcions en cases i espais que cedien persones particulars, gent compromesa amb la causa feminista que s’arriscava a ser acusada de facilitar la comissió d’un delicte. Al facultatiu el solien acompanyar membres del Col·lectiu, que feien tasques d’assistència. Aquell no era, al capdavall, un procés mecànic. Ans al contrari, les intervencions es feien en un clima d’acolliment, d’estima i de diàleg. “En realitat la pràctica d’un avortament és un fracàs perquè significa que els mètodes de contracepció i planificació familiar no han funcionat -explica una de les dones que protagonitzen, anònimament, aquest reportatge-. Venien a nosaltres dones amb perfils molt diversos: hi havia que eren molt joves i havien fet un mal pas; hi havia que havien mantingut relacions contra la seua voluntat; i hi havia que tenien quatre criatures i no volien saber res de tenir més fills. La majoria venien a nosaltres a soles, potser sense el coneixement de les seues parelles”.

Les peticions per fer avortaments els arribaven al Col·lectiu feminista moltes voltes a través de les associacions d’ames de casa o les vocalies de la dona de les associacions de veïns, que a finals de la dècada dels 70 eren molt dinàmiques i van ser decisives per apuntalar el moviment feminista a l’Estat espanyol. El sistema de contacte -alhora secret i públic- es feia de forma que fins a última hora les dones no sabien on havien d’acudir, com una manera de salvaguardar tot el procés i les persones que s’hi involucraven.

En tot el procés es comptava, a més, amb una xarxa de farmacèutics i metges sensibles a la causa que subministraven els medicaments que calien o que feien els ulls grossos si s’hi succeïa algun imprevist. “En la qüestió de l’avortament ha predominat la hipocresia: tothom sabia que se’n feien però ningú no en parlava”, explica una de les dones que hi va participar. Saber a hores d’ara quants avortaments es van practicar a Castelló abans de la seua despenalització resulta impossible. En tot cas a principis dels 80 el mateix Pere Enguix va obrir una consulta de planificació familiar al Grau de Castelló, la clínica Acuario, el que va facilitar les coses a les dones que requerien aturar una gestació.

En tot cas la qüestió va agafar volada el 1979. Aquell any un jutge de Bilbao va cridar a declarar 11 dones que havien interromput els seus respectius embarassos. Arreu d’Espanya s’hi succeïren manifestacions i protestes i el tema es va incorporar definitivament a l’agenda política i mediàtica. Encara a principis dels 80 Pere Enguix va ser detingut en tres ocasions acusat de practicar avortament. Ell mai no va negar que els practicara.


El moviment feminista va emprendre una campanya de solidaritat amb les 11 encausades. Es demanava el sobreseïment del judici, l’amnistia per a totes les encausades i l’avortament lliure i gratuït.


L’any 1985 el primer govern socialista de Felipe González va aprovar la llei que despenalitzava l’avortament. Fou, aquell, un pas important però insuficient. Perquè el que el temps ha demostrat ha sigut que el reconeixement jurídic del dret a l’avortament no ha eliminat, encara a hores d’ara, els obstacles socials i ideològics que romanen perquè la dona puga tenir plena autonomia del seu cos. Per tot això, es fa necessari recordar aquelles dones que a la dècada dels 70, auto-organitzades, valentes, van desafiar el sistema i, jugant-se la pell, van començar a obrir un camí a pesar de les resistències del patriarcat.

Crèdits…

Més articles

La solidaritat antifeixista dels estibadors del Grau​

La narrativa predominant del passat de Castelló ens trasllada a un poble sense conflictes. La identitat local s'ha construït sobre la concepció...

La conflictivitat laboral a les nostres comarques i les Plataformes Obreres Anticapitalistes

Obra de Juan Genovés. Encendido, 2013. Fotografía de Malborough Gallery. Notes per a una crònica del ...

Lluitadores i pioneres pel dret a l’avortament

Il·lustració de Verònica Fabregat. Dona que sosté una clau sobre el seu cos. Reportatge de Violeta Tena. L’any 2018...

Ara que tenim 25 anys. De la Colla ecologista de Castelló als nous masovers del Penyagolosa

L'ecologisme té noms propis a Castelló, ciutat mitjana del País (poc més de cent mil habitants aleshores), sempre al marge dels...

Recent

El valencià a Castelló durant el primer franquisme

El franquisme i tots els que hi col·laboraven tenien l'objectiu clar de desprestigiar tot allò que amenacés la seua cosmovisió. La cultura...

Feministes de Castelló en la Transició (1975- 1985)

Manifestació per la despenalització de l'avortament. Març 1983. Fotografia de Pilar Aymerich. La Transició representa per al feminisme...

Lluitadores i pioneres pel dret a l’avortament

Il·lustració de Verònica Fabregat. Dona que sosté una clau sobre el seu cos. Reportatge de Violeta Tena. L’any 2018...