El govern de Largo Caballero decidí el 6 de novembre de 1936 traslladar-se a València com a conseqüència de l’avanç de les tropes franquistes. Del 7 de novembre de 1936 al 31 d’octubre de 1937 València esdevingué la capital de la República. El cap i casal es convertí en la capital de l’antifeixisme mundial. El primer consell de ministes es va celebrar al Palau de Benicarló. La ciutat va esdevenir la seu del govern republicà. L’estada del govern es va allargar fins a l’octubre de 1937 quan la capital es va traslladar a Barcelona.

Els carrers de València eren plens de cartells i pancartes, i els teatres i espais públics bullien d’activitat. El 4 de juliol de 1937 s’inaugurà a l’Ajuntament de València el Segon Congrés Internacional d’Escriptors per a la Defensa de la Cultura amb la presència del president del Consell de Ministres, Juan Negrín López i altres membres del Govern. Noms com Alekséi Tolstói, Rafael Alberti, Pablo Neruda, Octavio Paz, Jacinto Benavente o Antonio Machado, entre molts altres, formaren parte d’aquella trobada internacional.

Abans de la guerra València era una ciutat provinciana amb poc més de 380.000 habitants. La població en convertir-se en capital de la República es va incrementar en poc temps en més de 50.000 persones, segons explica Edelmir Gascón al catàleg de l’exposició «València, capital de la República (1936-37)». L’arribada del Govern no va estar gaire ben organitzada i els serveis públics van quedar desbordats. D’altra banda, la ciutat i els pobles de la zona es van omplir de milers de famílies sense res més damunt que la fam i la por, i alhora es va convertir en punt neuràlgic de comunicacions de l’Espanya republicana i únic camí segur obert cap a la capital assetjada. Les incursions aèries van suposar l’evacuació dels Poblats Marítims i que la percepció del conflicte canviés radicalment entre la població capitalina que fins llavors el vivia amb una certa distància.

Jorge Ramos Tolosa (2018) en un capítol del llibre col·lectiu «Tombar l’Estaca» remarca com l’aspecte de la ciutat havia canviat completament. El carrer dels Àngels s’havia convertit en el carrer Iconoclasta. El carrer del Baró de Petrés en el carrer de la CNT. El carrer del Clergat havia passat a anomenar-se carrer del Front Popular, i la plaça del Comte del Real, plaça Federico García Lorca. N’hi havia també carrers dedicats a Salvador Seguí, Federica Montseny, Largo Caballero i la Pasionaria, i la Gran Via del Marqués del Túria s’havia convertit en Gran Via de Buenaventura Durruti.

El fet d’haver sigut capital de la República juntament amb la tradició republicana de la capital valenciana van contribuir a què la repressió franquista fos contundent per tal de fer taula rasa amb les cultures polítiques liberals i democràtiques que no encaixaven amb el règim dictatorial. El silenci i l’oblit sobre el passat republicà constituïen pedres angulars en la construcció d’un imaginari on es difonia un regionalisme que contribuïa «a la misión de Valencia en el nuevo renacer español». Si l’espanyolisme del blasquisme era perfecament assimilable pel règim franquista l’anticlericalisme popular era perseguit i castigat. La nova Espanya naixent s’apropiava de símbols i personatges històrics com Sant Vicent Ferrer, Jaume I, Joan Lluís Vives o Alfons el Magnànim, o s’ofrenava la Senyera de la ciutat juntament amb objectes militars i sacres en desfilades i actes commemoratius de la dictadura. Tal com destaca Santi Cortés (1995) al llibre «València sota el règim franquista (1939-1951)» el nomenclàtor urbà es va adaptar ràpidament als principis inspiradors del «Movimiento Nacional». A Castelló, la plaça més important i carrers cèntrics van ser retolats amb els noms de Francisco Franco, José Antonio, Mola, Sanjurjo, Calvo Sotelo i Aranda. I a Alacant, el nomenclàtor de la ciutat s’ompli de noms de generals, falangistes, cardenals, sants, verges i efemèrides dictatorials.

Estirant del fil…