La llarga lluita de les dones del Despertar Femenino

Qui no necessita referents per avançar en la vida? La història del compromís i la utopia a Castelló està mancada de baules a les que ancorar-se, sobretot en el cas de la història dels col·lectius secularment marginats. Per exemple, quantes dones de la història de Castelló coneixem? Per a tothom és un exercici costerut saber al voltant d’allò que no s’ensenya o directament s’ha menystingut.

Per a elaborar aquest text hem estirat del fil de la història (es pot consultar als crèdits de l’article) per descobrir un llarg conflicte protagonitzat per centenars de dones treballadores, al mateix temps que descobríem la figura d’algunes de les seues protagonistes com ara Maria Ortiz Ramos, Teresa Sales Beltrán o Francisca Garcia Mir. Ha estat un exercici ardu que ens ha estat útil per a apropar-nos a figures claus del sindicalisme castellonenc, membres del sindicat socialista El Despertar Femenino, que hi van dedicar gran part de la seua vida a millorar les condicions de vida de les dones castellonenques i que van patir junt amb la seues famílies les conseqüències de la repressió del règim franquista.

Associació de dones treballadores -adherida a la UGT- del sector de la taronja que el 1913 ja contemplava als seus estatuts reivindicacions de classe i d’igualtat entre homes i dones. En concret els seus estatuts marcaven com a objectius “impedir el maltrato físico y psíquico de sus asociadas; demandar una legislación más favorable para las trabajadoras;
incentivar las denuncias de las empleadas hacia los abusos de patronos o encargados”. Va ser un dels més veterans i destacats sindicats de Castelló pel nombre de sòcies a la ciutat de Castelló i el pobles de les seves comarques: arribà a tenir 5.573 sòcies entre 1913 i 1938.

Societat El Despertar Femenino

dones treballadores del centre obrer la unión

El Despertar Femenino era el nom de la Societat de Confeccionadoras de Naranja, Apargatas y Oficios Varios. Desenvolupava la seua activitat en el Centre Obrer La Unió de la Ronda Magdalena i tot i estar adherida al sindicat de la UGT també va mantindre bones relacions amb la CNT. Entre les activistes capdavanteres trobem a Francisca Garcia Mir (va ser presidenta del Centre Obrer La Unión), Liberata Roca Silvestre, Teresa Sales Beltrán i Maria Ortiz, dones involucrades activament en les lluites obreres de l’època i en el cas de Liberata i Francisca condemnades a mort pel franquisme amb la pena conmutada.

Ja el novembre de 1921 El Despertar va impulsar una vaga en el sector taronger, secundada per més de 3.000 dones, 3.000 homes, 300 joves i 700 xiquetes. Entre les reivindicacions d’aquell conflicte trobem la reducció de la jornada de treball i demandes com la disminució de les desigualtats salarials entre homes i dones.

També les vagues generals i insurreccionals de 1934 vam comptar amb la participació les dones d’El Despertar de Castelló. De fet durant el juny d’aquell any van detindre i traslladar a la presó de Castelló a 12 dones de la directiva d’aquesta associació.

Segons explica la historiadora Rosa Monlleó l’any 1934 també hi va haver un intent de vaga general per l’aplicació de les bases del treball aprovades pel jurat mixt, pel qual es demanava davant de la crisi que sols anaren treballadors a la recol·lecció de les taronges, excloent-ne les treballadores. Després de la pressió feta per les dones d’El Despertar, es va aconseguir que anaren les que eren cap de família com les vídues, solteres emancipades del pares o casades que tingueren els seus marits incapacitats per a treballar.

La primavera de 1936 van portar endavant una intensa lluita de confeccionadores de taronges que es va prolongar durant gairebé dos mesos. La primera fase del conflicte la van iniciar a inicis d’abril, amb l’exigència de les dones socialistes cap a les obreres afiliades al sindicalisme catòlic perquè s’integraren en El Despertar per poder treballar en el camp i en els magatzems.

“Maria Ortiz era qui portava la distribució de les feines dels homes; era una encarregada de magatzem de taronges, una dona molt lluitadora pel treball. (…) Hi havia una família, em volien com a una filla, era una dona vídua amb un fill ja major, ell es va casar estant a la presó i jo li escrivia les cartes a sa mare, la mare no es va evacuar, era la presidenta del Centre Obrer, en acabar la guerra la van tancar a la presó, era ja gran, li deien Maria Ortiz (…) Van alliberar a Maria Ortiz i van tancar el seu fill, a la seua dona no li deixaven entrar a la presó per vore’l perquè el matrimoni era civil i el seu fill no era batejat. El van jutjar i el van condemnar a pena de mort, després la van commutar per 30 anys. Tot va ser perquè a la guerra a l’Església de Sant Nicolau entraren els milicians i feren teatre, per riure’s, posant-se el tratge del capellà i a l’acabar la guerra l’acusaren d’haver mort al capellà, però ja era mort quan es van disfressar. Els van obligar a casar-se per l’Església i se’l portaren a Astorga, jo li escrivia les cartes. El van apallissar tant quan l’acusació que li van rebentar les orelles i es va quedar sord.”

Testimoni de Rosa Bausà

Dins del llibre Històries de vida al Castelló de la guerra i la postguerra.

A partir del 23 d’abril el conflicte s’aguditza i aconsegueixen el tancament de tots els magatzems de taronges de Castelló i Almassora -en concret es té constància de 62 magatzems- amb l’objectiu d’assolir el control total de les contractacions en el sector. Les fonts històriques consultades assenyalen que El Despertar es veia perjudicat en les contractacions perquè els patrons preferien comptar amb les dones del sindicat catòlic La Buena Unión, conegudes popularment com las amarillas i les rebentavagues pel seu paper esquirol en els conflictes laborals. Les dones d’aquesta entitat donaven més tranquil·litat a la patronal pel que fa a protestes i lluites sindicals. Segons relata l’historiador Vicent Grau es va tractar d’un conflicte molt dur, fins i tot amb dones del sindicat catòlic apallissades. En concret, Grau esmenta l’entrevista realitzada a Francisca Ramos, treballadora d’un magatzem de taronges i membre del sindicalisme catòlic, apallissada durant el transcurs d’aquest conflicte.

Les actes del conflicte

El 27 d’abril, amb el conflicte en marxa, en una Junta extraordinària El Despertar va acordar que es donara bon tracte a les treballadores de La Buena Unión ja d’alta al si del seu sindicat. En aquella reunió hi van assistir 1.000 treballadores associades segons recull Manuel Vicent a la seua obra. Aquesta societat estava aconseguint incorporar a la majoria de les treballadores del sector. Cal matisar, però, que aquesta estratègia sindical era habitual a l’època. De fet els sindicats catòlics agraris també la practicava per contrarestar la força dels sindicalisme esquerrà i intentar aturar les seues reivindicacions sindicals.

Tot i que El Despertar estava adherit a la UGT durant aquesta llarga vaga va comptar sobretot amb el suport de la CNT. L’objectiu ara aconseguir el control de les contractacions, és a dir, que els patrons sols hagueren de comptar amb les afiliades a El Despertar alhora de treballar en els magatzems; un objectiu que van assolir ja que al final del conflicte més de 600 dones provinents del sindicat catòlic van haver-hi d’ingressar en aquesta societat obrera.

“Francisca García Mir, Parrusa, pertanyia al sector de la taronja,
molt important a Castelló; de fet, hi havia diversos sindicats de
dones que es dedicaven a aquest treball. Ja l’any 1913, la societat El Despertar Femenino —socialista— havia aprovat el seu primer
reglament. (…)
A partir dels 16 anys ja podien pertànyer a aquest sindicat, però fins als 18
anys no podien votar en les juntes, encara que sí que eren escoltades. Malgrat que la Junta estava tota composta de dones, eren els homes
afins al partit els qui s’encarregaven del tema financer.
Francisca va ser presidenta del Centre Obrer de Castelló vinculat
al Partit Socialista o la UGT, on estaven inscrites les dones que es
dedicaven a la recollida de taronges. Estava casada amb Pascual Lavall Juncosa i, una vegada acabada la guerra, tant ella com el seu marit van ser acusats de delicte d’auxili a la rebel·lió.
A més, Francisca va ser inculpada d’assistir a
manifestacions antifeixistes i de participar en diversos fets violents. Tot i que els dos van negar els càrrecs, finalment els van condemnar a
mort i el 1946 se li va commutar la pena per vint anys i un dia, encara
que un any més tard se li va concedir la llibertat definitiva. (…)”

Francisca García Mir (1897-1986)

text extret de l’itinerari de “DONES INMORTALS” del museus de la ciutat de castelló.

En conclusió, gràcies a aquest llarg conflicte El Despertar va assolir les seues pretensions i es van convertir en la força hegemònica en el sector, el que permetia a les treballadores del Centre Obrer major possibilitat d’èxit en els seus objectius reivindicatius quan es posaven en lluita.

Estirant del fil…