El 4 de maig de 1890. La primera manifestació pels drets dels treballadors i les treballadores

Obra de Vicent Castell i Domènech (1871-1934). Segadors castellonencs, 1901. Museus de Belles Arts de Castelló.

L’herència de l’anarquisme continua tenint un pes significatiu en les nostres vides. Per exemple en el primer de maig. Ens referim al Dia Internacional dels treballadors i les treballadores, una jornada que tot i que ha perdut gran part del seu caràcter reivindicatiu té el seu origen en una jornada de lluita del moviment obrer.

Pot ser tens unes nocions bàsiques o una remota idea de l’origen d’aquest dia festiu: en homenatge als Màrtirs de Chicago, treballadors anarquistes executats en la forca després d’un moviment de vagues per reclamar que es respectara la jornada laboral de 8 hores al dia. Aquells fets es van produir a partir de l’1 de maig del 1886 i es coneixen popularment com “La Revolta de Haymarket”, la qual va provocar una onada de solidaritat arreu del món. 3 anys després, el 1889, al Congrés Obrer Socialista de la II Internacional celebrat a París es va establir l’1 de maig com a jornada de lluita mundial pels drets dels treballadors i les treballadores. En concret, per exigir la reducció de la jornada a 8 hores.

Així doncs, a la nostra ciutat, per aleshores amb un marcat caràcter de poble, es va iniciar aquesta diada amb una manifestació. Una primera jornada de lluita convocada el diumenge 4 de maig de 1890 adduint que així l’assistència seria major.


Les últimes paraules dels Màrtirs de Chicago


És en aquest context que Castelló també anava a viure una de les primeres expressions massives d’una cultura obrera autònoma organitzada a nivell mundial, del moviment social que potser, junt amb el feminisme, ha aconseguit més avanços en drets i llibertats.

Respecte a aquesta primera manifestació es pot consultar directament la premsa local d’aquell final d’abril i principi de maig de 1890. En concret el periòdic El Clamor, el qual es troba digitalitzat a la web l’Arxiu municipal de l’Ajuntament de Castelló.

Llegint aquest periòdic ens adonem de l’alt interès que suscitava aquesta mobilització, la qual estava impulsada pels col·lectius socialistes de la ciutat. A més, una vaga també protagonitzar aquelles setmanes. El 27 d’abril els forners es van posar en vaga reivindicant una reducció de jornada, un augment de jornal, alhora que se sumaven a les reivindicacions de la jornada mundial com ara la prohibició de treballar per als menors de 14 anys, regular el treball femení, etc.

Les notícies de El Clamor parlen de reunions improvisades pel carrer i també en la cafeteria El Siglo. De fet, segons relata la crònica periodística amb to de queixa aquells dies la policia es dedicava a dissoldre desproporcionadament aquestes reunions. Tot fa indicar que l’opinió pública castellonenca era favorable a l’aspiració per reduir la jornada.

El Castelló de 1890

Vivien unes 25.000 persones i mantenia un fort caràcter de poble. No hi havia clavegueram i la sequia major encara feia de límit per l’est -com observem a la imatge (Carrer Governador, 1908)- i els carrers estaven majoritàriament per empedrar. A partir de 1880 l’Ajuntament aborda projectes encaminats a assentar les bases d’una “ciutat moderna”. Es reprimien costums considerades indignes com la matança pública de porcs, escopetades en celebracions, el trinquet pel carrer o el nudisme. Hi havia molta misèria, jornades laborals de 12 o 15 hores. Les comarques castellonenques eren de les més analfabetes de tot l’estat i molts veïns i veïnes tenien problemes per expressar-se en castellà.

El Castelló de 1890

La premsa transmet un Castelló efervescent, en concordança a la resta del món. La manifestació va omplir tot el Carrer Major fins al Govern Civil (aleshores situat al Carrer Major), no sent menys de 6.000 persones. Si recordem que la ciutat tenia 25.000 habitants realment es pot considerar un èxit tot i que la xifra estiga unflada.

La jornada va començar amb un míting socialista a la plaça de Bous, en el qual va participar el tipògraf socialista castellonenc Josep Forcada Peris junt amb dos socialistes més provinents de València. La manifestació anava encapçalada pels col·lectius socialistes, els forners en vaga, les banderes roges onejant.

El tipògraf castellonenc Forcada va ser un dels principals activistes d’aquesta jornada. President de la primera agrupació socialista de Castelló el 1888, es va passar al republicanisme el 1895, filiació que ja no abandonaria en la seua carrera política, essent elegit regidor i segon alcalde. Com veiem, l’estratègia dels republicans per integrar l’obrerisme passava per fitxar els seus dirigents. De 1918 a 1920 va ser alcalde de Castelló. També va ser director del diari El Clamor.

JOSEP FORCADA PERIS

TIPÒGRAF organitzador DE LA MANIFESTACIÓ de 1890

Sembla interessant subratllar que el republicanisme, llegint les cròniques de El Clamor, pretenia neutralitzar les aspiracions revolucionàries del moviment obrer castellonenc vinculat al socialisme integrant-los dins de les seues estructures polítiques i socials. Aquells dies el republicanisme, un moviment polític i social amb un perfil interclassista i una alta penetració social, es movia entre el temor i l’expectació amb aquest nou subjecte polític i es presentava públicament i sense pudor com a garantia d’ordre per canalitzar aquest esperit transformador. Al capdavall, El Clamor era el periòdic i l’altaveu de les aspiracions polítiques del sabater Francisco González Chermà, el primer lider republicà a Castelló.

Respecte a la sort que va seguir la vaga dels forners en El Clamor s’esmenta que els patrons no van cedir a les demandes de reduir la jornada a 12 hores de treball i una pujada salarial de 9 a 13 reals diaris, tal com reclamaven els forners en vaga. Les notícies indiquen que aquests valents van quedar en l’atur i van decidir gestionar els seus propis forns, en concret tres, així com diferents punts de venda. Malauradament, no hem trobat cap referència posterior sobre la sort que va córrer aquesta iniciativa autogestionària.

La lluita per la reducció de la jornada va continuar activa gràcies al moviment obrer i les seues societats i organitzacions. Les manifestacions per l’1 de maig, amb alts i baixos, també. Finalment, l’acceptació de la jornada laboral màxima de 8 hores es va produir el 1919 després de la Vaga de La Canadenca, una de les fites més rellevants del moviment obrer protagonitzada per la CNT, el sindicat anarquista. Es tracta d’una important vaga molt ben organitzada que es va estendre de la fàbrica de La Canadenca a tota Barcelona i altres ciutats catalanes al llarg dels mesos de febrer i març de 1919.

Estira del fil…

Més articles

La subcultura gai a Castelló, un amor en la penombra

Il·lustració de Vane Julián. Reportatge de Gessamí Forner. Durant la dictadura, el parc Ribalta de Castelló va ser punt...

Esquerra Independent de Castelló. Parlen els protagonistes

Imatge: Aplec en commemoració de les «Normes del 32» a la Plaça de Bous de Castelló el 25 d'abril del 1982.

Una passejada pels vestigis del Castelló de la II República

La Segona República (1931-1939) va ser el primer període de govern democràtic en la història de l’Estat espanyol. Va suposar un esforç...

L’obsessiu interès llibertari per la cultura: l’Ateneu Racionalista de Castelló (1931-1938)​

Fotografia de David Seymour Explica l'escriptor llibertari Carlos Taibo que en l'imaginari dels nostres dies l'anarquisme es presenta...

Recent

El valencià a Castelló durant el primer franquisme

El franquisme i tots els que hi col·laboraven tenien l'objectiu clar de desprestigiar tot allò que amenacés la seua cosmovisió. La cultura...

La subcultura gai a Castelló, un amor en la penombra

Il·lustració de Vane Julián. Reportatge de Gessamí Forner. Durant la dictadura, el parc Ribalta de Castelló va ser punt...

Lluitadores i pioneres pel dret a l’avortament

Il·lustració de Verònica Fabregat. Dona que sosté una clau sobre el seu cos. Reportatge de Violeta Tena. L’any 2018...