Obra de Vicent Castell i Domènech (1871-1934). Segadors castellonencs, 1901. Museus de Belles Arts de Castelló.
L’herència de l’anarquisme continua tenint un pes significatiu en les nostres vides. Per exemple en el primer de maig. Ens referim al Dia Internacional dels treballadors i les treballadores, una jornada que tot i que ha perdut gran part del seu caràcter reivindicatiu té el seu origen en una jornada de lluita del moviment obrer.
Pot ser tens unes nocions bàsiques o una remota idea de l’origen d’aquest dia festiu: en homenatge als Màrtirs de Chicago, treballadors anarquistes executats en la forca després d’un moviment de vagues per reclamar que es respectara la jornada laboral de 8 hores al dia. Aquells fets es van produir a partir de l’1 de maig del 1886 i es coneixen popularment com “La Revolta de Haymarket”, la qual va provocar una onada de solidaritat arreu del món. 3 anys després, el 1889, al Congrés Obrer Socialista de la II Internacional celebrat a París es va establir l’1 de maig com a jornada de lluita mundial pels drets dels treballadors i les treballadores. En concret, per exigir la reducció de la jornada a 8 hores.
Així doncs, a la nostra ciutat, per aleshores amb un marcat caràcter de poble, es va iniciar aquesta diada amb una manifestació. Una primera jornada de lluita convocada el diumenge 4 de maig de 1890 adduint que així l’assistència seria major.
Les últimes paraules dels Màrtirs de Chicago
Michael Schwab
Parlaré poc, i segurament no s’enlairaria els llavis si el meu silenci no pogués interpretar-se com un covard assentiment a la comèdia que s’acaba de desenvolupar. El que aquí s’ha processat és l’anarquia, i l’anarquia és una doctrina hostil oposada a la força bruta, al sistema de producció criminal i a la distribució injusta de la riquesa. Vostès i només vostès són els agitadors i els conspiradors.
Adolf Fischer
Només he de protestar contra la pena de mort que m’imposen perquè no he comès cap crim… però si he de ser penjat per professar les meues idees anarquistes, pel meu amor a la llibertat, a la igualtat i a la fraternitat, llavors no tinc inconvenient. Ho dic ben alt: disposen de la meua vida.
Albert Parsons
El principi fonamental de l’anarquia és l’abolició del salari i la substitució de l’actual sistema industrial i autoritari per un sistema de lliure cooperació universal, l’únic que pot resoldre el conflicte que es prepara. La societat actual només viu per mitjà de la repressió, i nosaltres hem aconsellat una revolució social dels treballadors contra aquest sistema de força. Si vaig a ser penjat per les meues idees anarquistes, està bé: mateu-me.
Hessois Auguste Spies
Honorable jutge, la meua defensa és la seua pròpia acusació, els meus pretesos crims són la seua història. […] Pot sentenciar, però almenys que se sàpiga que a l’estat d’Illinois vuit homes van ser sentenciats per no perdre la fe en l’últim triomf de la llibertat i la justícia.
Louis Lingg
No, no és per un crim pel que ens condemnen a mort, és pel que aquí s’ha dit en tots els tons: ens condemnen a mort per l’anarquia, i ja que se’ns condemna pels nostres principis, jo cride ben fort: sóc anarquista! Els menyspree, menyspree el seu ordre, les seues lleis, la seua força, la seua autoritat. Pengeu-me!
És en aquest context que Castelló també anava a viure una de les primeres expressions massives d’una cultura obrera autònoma organitzada a nivell mundial, del moviment social que potser, junt amb el feminisme, ha aconseguit més avanços en drets i llibertats.
Respecte a aquesta primera manifestació es pot consultar directament la premsa local d’aquell final d’abril i principi de maig de 1890. En concret el periòdic El Clamor, el qual es troba digitalitzat a la web l’Arxiu municipal de l’Ajuntament de Castelló.
Llegint aquest periòdic ens adonem de l’alt interès que suscitava aquesta mobilització, la qual estava impulsada pels col·lectius socialistes de la ciutat. A més, una vaga també protagonitzar aquelles setmanes. El 27 d’abril els forners es van posar en vaga reivindicant una reducció de jornada, un augment de jornal, alhora que se sumaven a les reivindicacions de la jornada mundial com ara la prohibició de treballar per als menors de 14 anys, regular el treball femení, etc.
Les notícies de El Clamor parlen de reunions improvisades pel carrer i també en la cafeteria El Siglo. De fet, segons relata la crònica periodística amb to de queixa aquells dies la policia es dedicava a dissoldre desproporcionadament aquestes reunions. Tot fa indicar que l’opinió pública castellonenca era favorable a l’aspiració per reduir la jornada.
El Castelló de 1890
Vivien unes 25.000 persones i mantenia un fort caràcter de poble. No hi havia clavegueram i la sequia major encara feia de límit per l’est -com observem a la imatge (Carrer Governador, 1908)- i els carrers estaven majoritàriament per empedrar. A partir de 1880 l’Ajuntament aborda projectes encaminats a assentar les bases d’una “ciutat moderna”. Es reprimien costums considerades indignes com la matança pública de porcs, escopetades en celebracions, el trinquet pel carrer o el nudisme. Hi havia molta misèria, jornades laborals de 12 o 15 hores. Les comarques castellonenques eren de les més analfabetes de tot l’estat i molts veïns i veïnes tenien problemes per expressar-se en castellà.
La premsa transmet un Castelló efervescent, en concordança a la resta del món. La manifestació va omplir tot el Carrer Major fins al Govern Civil (aleshores situat al Carrer Major), no sent menys de 6.000 persones. Si recordem que la ciutat tenia 25.000 habitants realment es pot considerar un èxit tot i que la xifra estiga unflada.
La jornada va començar amb un míting socialista a la plaça de Bous, en el qual va participar el tipògraf socialista castellonenc Josep Forcada Peris junt amb dos socialistes més provinents de València. La manifestació anava encapçalada pels col·lectius socialistes, els forners en vaga, les banderes roges onejant.
El tipògraf castellonenc Forcada va ser un dels principals activistes d’aquesta jornada. President de la primera agrupació socialista de Castelló el 1888, es va passar al republicanisme el 1895, filiació que ja no abandonaria en la seua carrera política, essent elegit regidor i segon alcalde. Com veiem, l’estratègia dels republicans per integrar l’obrerisme passava per fitxar els seus dirigents. De 1918 a 1920 va ser alcalde de Castelló. També va ser director del diari El Clamor.
JOSEP FORCADA PERIS
TIPÒGRAF organitzador DE LA MANIFESTACIÓ de 1890
Sembla interessant subratllar que el republicanisme, llegint les cròniques de El Clamor, pretenia neutralitzar les aspiracions revolucionàries del moviment obrer castellonenc vinculat al socialisme integrant-los dins de les seues estructures polítiques i socials. Aquells dies el republicanisme, un moviment polític i social amb un perfil interclassista i una alta penetració social, es movia entre el temor i l’expectació amb aquest nou subjecte polític i es presentava públicament i sense pudor com a garantia d’ordre per canalitzar aquest esperit transformador. Al capdavall, El Clamor era el periòdic i l’altaveu de les aspiracions polítiques del sabater Francisco González Chermà, el primer lider republicà a Castelló.
Respecte a la sort que va seguir la vaga dels forners en El Clamor s’esmenta que els patrons no van cedir a les demandes de reduir la jornada a 12 hores de treball i una pujada salarial de 9 a 13 reals diaris, tal com reclamaven els forners en vaga. Les notícies indiquen que aquests valents van quedar en l’atur i van decidir gestionar els seus propis forns, en concret tres, així com diferents punts de venda. Malauradament, no hem trobat cap referència posterior sobre la sort que va córrer aquesta iniciativa autogestionària.
La lluita per la reducció de la jornada va continuar activa gràcies al moviment obrer i les seues societats i organitzacions. Les manifestacions per l’1 de maig, amb alts i baixos, també. Finalment, l’acceptació de la jornada laboral màxima de 8 hores es va produir el 1919 després de la Vaga de La Canadenca, una de les fites més rellevants del moviment obrer protagonitzada per la CNT, el sindicat anarquista. Es tracta d’una important vaga molt ben organitzada que es va estendre de la fàbrica de La Canadenca a tota Barcelona i altres ciutats catalanes al llarg dels mesos de febrer i març de 1919.
Estira del fil…
Una època republicana
Recomanem l’obra de l’historiador Ferran Archilés “Parlar en nom del poble: cultura política, discurs i mobilització social al republicanisme de Castelló de la Plana, 1891-1909”. Es tracta d’una investigació guanyadora el 2001 del premi Ciutat de Castelló d’Humanitats de l’Ajuntament de Castelló. Un llibre cabdal per entendre la força social del republicanisme castellonenc i per atansar-nos a les estratègies polítiques que seguiren per a construir amb èxit un moviment popular amb una notable influència social. També té un apartat dedicat a les primeres manifestacions del primer de maig.
El diario El Clamor
Aquest diari és la font principal per descobrir aquell 4 de maig de 1890. Recomanem llegir-lo amb context. Es tracta de l’altaveu de les aspiracions polítiques del republicà González Chermá. L’arxiu municipal l’ha digitalitzat i es pot consultar per Internet. Recorda que cal buscar els diaris de finals d’abril i principis de maig de 1890.
El forn Adell
Al Carrer d’Amunt 58 tenim la sort de poder comprar el pa, entre d’altres productes artesans, al Forn Adell. Segons explica el forner tenen documentació que atesta que aquest forn data almenys de 1875. Una visita ens acosta al marc i l’espai d’aquells dies de vaga de forners, ja que els actuals propietaris sortosament conserven amb cura el forn tal com era en aquells anys.
