País Valencià, per què?

481

Joan Fuster explica que entre el 15 i el 19 de setembre de 1981, al Diario de Valencia, va publicar quatre articles que haurien d’haver tingut com a títol general «País Valencià» per què?». Aquesta és la base del seu opuscle per encàrrec editat l’any 1983 a Tres i Quatre de títol homònim. L’escriptor de Sueca apel·la a les raons pràctiques que un dia aconsellaren l’opció de «País Valencià» enfront de qualsevol altra. A hores d’ara el terme País Valencià s’ha convertit en un concepte marcat i denostat per la dreta sociològica i l’esquerra sucursalista. Aquest és un dels triomfs més remarcables de la dreta valenciana. La negació del nom del territori on viu el poble valencià. Fins i tot, un mitjà progressista estatal com El Diario.es anomena a la seua secció valenciana «Comunitat Valenciana», un nom desubstanciat, neutre i ahistòric, sense força simbòlica i càrrega semàntica que ens aboca a la dissolució com a poble. Democratitzar el país passa per recuperar i estendre el nom de País Valencià.

Més endavant Fuster assenyala que va ser Faustí Barberà, un metge erudit de València, militant del valencianisme de principis del segle XX, qui va comprendre que la descomposició provincial dels valencians exigia fomentar un nom nou. Un nom que no fos ni «Levante», ni «Región Valenciana», ni «Regne de València», i va proposar sense fortuna «Valentínia». Va ser a les darreries de la Dictadura de Primo de Rivera que hom començà a parlar de «País Valencià», segons Fuster. El terme apareix al text de les Normes de Castelló i en nombrosos documents i declaracions de l’època. La publicació dels clàssics fusterians «El País Valenciano» i «Nosaltres, els valencians» l’any 1962 desencadenà una campanya frenètica que contrastava amb l’escassa hostilitat que havia provocat l’ús del terme durant els anys trenta.

L’anticatalanisme es remunta al període del republicanisme blasquista tan ben estudiat per Alfons Cucó. La UCD va decidir pitjar el botó de l’anticatalanisme perquè era conscient que li podia donar rèdits polítics tot reprenent la iniciativa política i posant a l’esquerra de gaidó. Fernando Abril Martorell, Manuel Broseta i María Consuelo Reina són la tríada que executarà aquesta estratègia d’atiar les diferències entre valencians a partir d’un fantasmagòric «perill català». L’article de María Consuelo Reina «Adiós al País Valenciano» (1980) i el de Broseta «La paella de los Països Catalans» (1978) van suposar el gir cap a posicions antivalencianes i dretanes de dos personatges que fins llavors havia coquetejat amb l’oposició antifranquista.

La publicació de «Nosaltres, els valencians» de Joan Fuster l’any 1962 suposà la fabricació d’una potent bomba de rellotgeria intel·lectual d’efectes retardats però duradors, les estelles de la qual entronquen directament amb el nostre present. El nostre «Manifest comunista» nacionalista fa una aposta decidida per la catalanitat no solament lingüística sinó també nacional dels valencians «Dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans».

La història moderna del País Valencià no s’entén sense la figura de Joan Fuster però tampoc s’entén sense la seua nèmesi, el blaverisme, un moviment reaccionari, tradicionalista i anticatalà, que condiciona el sistema polític valencià actual. L’adjectiu «pancatalanista» s’utilitza encara com un insult per desacreditar iniciatives a favor de la promoció i ús del valencià, o per atacar forces polítiques d’esquerra. El falcó de Sueca decidí fer política amb la llengua tot desafiant l’imaginari establert de la «valenciania» en perfecta simbiosi amb la identitat espanyola. Parafrasejant el seu cèlebre adagi es podria dir que «ser valencians és la nostra manera de ser espanyols» fins que Fuster s’atreví a polititzar l’ús de la llengua i es demarcà de la identitat regional valenciana pregonada per les classes benestants.

Estirant del fil…