La conflictivitat laboral a les nostres comarques i les Plataformes Obreres Anticapitalistes

Obra de Juan Genovés. Encendido, 2013. Fotografía de Malborough Gallery.

Notes per a una crònica del moviment assembleari comarcal

A continuació, fem un repàs a alguns episodis de conflictivitat laboral a les nostres comarques durant la dècada dels 70, amb especial atenció al fenomen de les Plataformes Obreres Anticapitalistes. Aquest text ha estat elaborat a partir d’una sèrie d’entrevistes, realitzades per Sergi Salvador i qui redacta aquestes línies·, amb militants de l’època, i d’algunes ressenyes bibliogràfiques i d’arxiu. No es pretén el rigor d’un article històric,
sinó presentar uns testimonis que s’emmarquen als anys 70 (del segle XX) a les comarques de Castelló dins d’un context més ampli: el de l’organització obrera, autònoma i assembleària durant els darrers anys del franquisme.

El conflicte laboral a Castelló: l’exemple de Radiadores Ordoñez

A Castelló trobem la presencia de l’HOAC (Hermandad Obrera de Acción Católica), que a principis dels anys 70 organitza un seminari sobre moviment el obrer, d’on sortiran alguns militants obrers locals. Aquest seminari es basa principalment en l’estudi de l’obra Historia del anarcosindicalismo español d’Abad de Santillán. Durant aquests primers anys 70, tenen lloc les primeres vagues a les fàbriques, impulsades per comissions i assemblees de fàbrica o taller. És el cas de la vaga a la fàbrica Radiadores Ordoñez (la primera a Castelló de la Plana des de 1939), impulsada per una comissió assembleària, que aconseguirà aturar la producció durant alguns dies i que acabarà amb l’acomiadament de diferents obrers.

Les condicions de treball a Ordoñez, com a la gran majoria de fàbriques i tallers, éren molt dures: jornades laborals interminables, treball a destall, salari per productivitat, ús intensiu de mà d’obra, treball manual poc qualificat… La fàbrica ocupava al voltant de 400 treballadors. Aquest era el brou de cultiu de la conflictivitat i solidaritat obrera. Severià Rodríguez ens relata la situació a la fàbrica als inicis de la vaga:

“Nosaltres vam començar a elaborar una Plataforma reivindicativa després dÊun procés de diferents assemblees, fora de la fàbrica, sempre féiem les coses fora de la fàbrica, al camp, a un mas o a l’església, alguna casa d’un mossén… I a partir d’ahí, entrem en la qüestió de qui presenta la Plataforma a l’empresa, a la direcció. Ahí a Ordoñez tot funcionava a base de faena, moltes hores de treball, no hi havia una tecnologia avançada ni molt menys. Hi havia premses, però la tecnologia brillava per la seua absència. Els propietaris tenien un pèrit que era família d’ells, i introduïa alguns elements de tecnologia però molt baixa. Ahí, si una màquina no funcionava, li pegaves una “garrotà”, que en aquella època es deia allò del “martillaso” (és a dir) pegar un colp a la màquina i a funcionar.”

El abrazo, 1976, Juan Genovés.

La Plataforma reivindicativa s’acorda en assemblea i és lliurada a la direcció de l’empresa per un treballador anarquista, nou a l’empresa i resident al Barranquet d’Almassora, qui s’ofereix voluntari per fer de delegat.

Aquest moviment de la plantilla engegarà el posterior conflicte per la reacció de la patronal:

“Nosaltres ens constituïm dins de la fàbrica en una Plataforma reivindicativa i a més en una representació de treballadors en la que ningú tenia relació amb el Sindicat Vertical, érem quatre o cinc. Ens criden a l’oficina per parlar, i comencem la negociació. La Plataforma tenia la principal reivindicació de l’augment de sou, vestidors, roba de treball, botes de seguretat, una miqueta de seguretat en les seccions més perilloses, perquè molta gent tenia (com jo) el dit tallat, la mà, coses d’aquestes… ahí va començar la lluita. Aquestos decideixen no fer-nos cas, i nosaltres convoquem una vaga de baix rendiment: estàs a l’empresa, però treballes a baix rendiment a peu de màquina. I es convoca una assemblea de tota la fàbrica, la gent dóna una bona resposta. I la gent major, que ja portava molts anys … que eixa és una altra història, doncs hi havia empreses a Castelló on molts ex presos de la Guerra hi treballaven a les fàbriques per salaris més baixos i pitjors
condicions.”

Concentració de treballadors del taulell en el camp de fútbol de l’Alcora durant la vaga provincial del sector. Novembre 1977. Font: Hugo Vivas.

Finalment, després d’alguns dies de treball a baix rendiment, de pressions patronals i policials, i de l’acomiadament de cinc treballadors, es decideix proclamar la vaga. Aquesta va acabar als pocs dies amb l’acomiadament de quatre treballadors més. Com conclou Severià:

“Eixa és la primera lluita que va hi haver a Castelló, i no va hi haver cap empresa del
metall que se solidaritzara, tal volta per qüestions de no haver tingut relacions, o de no haver coordinat un moviment més ample a nivell de vaga. (…) I ens vam quedar al carrer, però les Plataformes continuaven organitzant-se. Aleshores és quan va vindre, després d’un temps de preparació, la vaga del taulell. La vaga del taulell va començar, ací a Castelló, a la fàbrica Valls de la carretera de L’Alcora. Hi havia dos o tres treballadors organitzats que van començar la vaga. Es va parar també la (fàbrica) Inca.”

L’any 1976 destaquen les lluites a les fàbriques del taulell Bagan, Azulvalls i Azuyde. Les lluites comencen per reivindicacions de tipus salarial i de boicot a les hores extra, i s’intensifiquen arran d’acomiadaments d’alguns obrers destacats en el conflicte. Els treballadors organitzen una gran concentració a la Farola de Castelló, nom popular de la Plaça de la Independència, i ocupen al dia següent la seu del Sindicat Vertical per realitzar una assemblea. Els mateixos dies, es realitza un tancament a una església de la capital, en protesta per la repressió patronal. Aquests successos donaran pas a la vaga general al sector per aconseguir un conveni col·lectiu, que serà monopolitzada per partits i sindicats, ja tolerats i permesos, de cara a legitimar el nou ordre polític i econòmic a nivell estatal mitjançant els Pactes de la Moncloa.

Moviment assembleari a la indústria del taulell

A L’Alcora també es comencen a estendre formes assembleàries d’organització obrera des d’inicis dels anys 70, a partir del treball d’agitació i conscienciació política d’un grup de militants. Tal com ens relata Toni Albert:

“En eixe moment coincideix que arriba una sèrie de gent de fora, sobretot mestres, gent del moviment cristià, que ens comencen a fer reunions informatives, de tota la problemàtica del món obrer. A les primeres reunions poden arribar a haver 30 o 40 persones, dins del que era la parròquia, portada per un cura que era prou progressista, i que estava en el moviment obrer també. Eixes reunions s’acaben, en un moment donat, supose que perquè reben ordres del bisbat o d’on siga, perquè s’arriben a enterar de que s’estaven fent, i se suspenen en aquell moment i es traslladen al camp. Quan es traslladen al camp eixes reunions, ja es planteja el tema de crear unes Plataformes Anticapitalistes”.

De forma assembleària, a partir de l’embrió creat a eixes reunions, es decideix proclamar una vaga al taulell de L’Alcora cap a l’any 1973. Aquesta vaga serà frustrada i reprimida, ja que no arriba a quallar a les fàbriques, i va ser impulsada per uns dos-cents militants organitzats a les Plataformes Anticapitalistes. Les Plataformes pateixen una lleugera parada, i seran recuperades per militants provinents de l’Organització d’Esquerra Comunista. Des d’aquesta organització, d’orientació consellista (alguns militants la qualifiquen d’espartaquista o luxemburguista) i amb implantació a nivell estatal, es treballa per estendre i coordinar les Plataformes a tot el territori (amb contactes amb altres Plataformes de València, Sagunt i el cinturó industrial de Barcelona).

Sense títol 9-79, Juan Genovés.

I així s’arribarà a la vaga general del taulell de finals del 1977, impulsada també per les Plataformes, organitzada en assemblees i coordinada en comitès. La vaga serà un èxit d’organització, tot i les temptatives de conduir-la per part dels sindicats i els partits polítics. Així mateix, a les nostres comarques, com no podia ser d’altra forma, encara arriba el ressò dels trets i les morts de companys obrers a Vitòria. Com explica el mateix militant:

“La vaga va ser el mateix any que la vaga general de Vitòria, que per cert ens va afectar
molt perquè va ser un poc abans, sobretot perquè la Guàrdia Civil arran de la vaga general es va posar a encanonar a treballadors a la sortida de la fàbrica, per a evitar que ixqueren, i clar, tenint el record de Vitòria, la veritat és que ens va fer agarrar por. Però encara així, la vaga es va engegar. Es va haver d’anar a la majoria de les fàbriques a acabar de convèncer a les assemblees, però el millor va ser que quasi el 50% de fàbriques, sobretot les més grans, convocaven assemblea eixe dia, per decidir si participaven o no participaven en la vaga general. El moviment assembleari estava ja tan consolidat, que això ja resultava relativament fàcil, per tota l’experiència que ja portàvem des de la primera vaga (…) En les assemblees anteriors a la vaga es va crear ja un comitè, una mena de comissió d’informació, que es va dedicar a anar a informar a totes les assemblees, allà on hi havia encara dubtes de participació, com si foren piquets de vaga, que nosaltres enteníem com una comissió informativa. Que a més anaven en eixe pla, a res més. I van aconseguir convèncer pràcticament tothom, de les empreses que encara estaven tenint dubtes. I el que es va fer, que ja es tenia planificat, va ser ocupar un lloc públic, el camp de futbol, que tenia molta capacitat. A L’Alcora aleshores hi havia vora 5.000 treballadors…. no, 3.000, aleshores tenia 3.000, i a Onda podrien ser un nombre paregut. Aleshores, es van ocupar tant el camp de futbol de L’Alcora com el d’Onda i la gent anava acudint. Tal com anava convencent-se, anava acudint als camps de futbol a trobar-se amb la resta de gent, en un sentiment més de força que és molt important, que va anar funcionant i es va anar incrementant, el sentiment eixe de poder obrer, que dèiem”.

L’organització i la gestió del conflicte es basava en assemblees de fàbrica, comitès de delegats revocables i assemblea general de treballadors. Així es debatien i acordaven reivindicacions, formes d’actuació i de resistència. Al mateix temps, durant les primeres etapes de la lluita obrera, s’aconsegueix mantindre a ratlla els sindicats i els intents patronals d’avortar el conflicte.

“El que es demanava en aquell moment era que en lloc dels sindicats s’acceptaren les estructures assembleàries que generaren el moviment obrer. Un poc com va passar en Vitòria.”

Així, malgrat la derrota parcial de la vaga i el control sobre l’autonomia obrera que van aconseguir els sindicats i partits polítics, quedà un valuós exemple d’organització assembleària i solidaritat de classe a les nostres comarques:

“La vaga general va durar quatre dies, crec recordar, la primera vaga. I el dia a dia d’una assemblea de vaga era eixe; arribava la informació resumida del dia anterior, del que s’havia debatut, dels acords que s’havien decidit, la gent es col·locava a la zona dels espectadors, fora del camp, aleshores era més fàcil contar-los des del centre. Totes les decisions es prenien a mà alçada, i quan s’havien de debatre qüestions tècniques, com la caixa de resistència, per exemple, a qui se li donava ajuda perquè estava malament, o amb qui s’havia de negociar en un moment concret, perquè hi havia una fàbrica que havia acomiadat a dos o tres treballadors, per a totes eixes coses sí que hi havia una reunió de delegats que s’havien elegit en les fàbriques, on tot això es concretava, plantejaven les opcions possibles perquè l’assemblea decidira entre eixes opcions, perquè sinó es feia etern. Hi havia molt de temps, perquè la sort era eixa, hi havia molt de temps perquè com
estàvem tot el dia, fèiem la jornada de treball que aleshores era de 8 a 19h, sense cap problema. Eixes eren les vagues a diari, tots els dies que va durar la vaga, fins que ens va traure la policia.”

Estira del fil…

Més articles

La llarga lluita de les dones del Despertar Femenino

Qui no necessita referents per avançar en la vida? La història del compromís i la utopia a Castelló està mancada de baules...

Feministes de Castelló en la Transició (1975- 1985)

Manifestació per la despenalització de l'avortament. Març 1983. Fotografia de Pilar Aymerich. La Transició representa per al feminisme...

El relleu invisible del moviment feminista a Castelló

Il·lustració de Vane Julián. Reportatge de Gessamí Forner. “Sempre hi ha hagut algú fent coses”, resumeix Rosana García,...

La conflictivitat laboral a les nostres comarques i les Plataformes Obreres Anticapitalistes

Obra de Juan Genovés. Encendido, 2013. Fotografía de Malborough Gallery. Notes per a una crònica del ...

Recent

Castelló. Un recorregut des de l’anticlericalisme fins el nacionalcatolicisme

Publiquem un text dedicat a l’estudi de l’impacte del catolicisme en la nostra societat des del segle XIX fins als nostres dies,...

Joaquin Gresa, mestre de la república

Un article de Juan Luis Porcar, membre del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica. Castelló, 2008.

Esquerra Independent de Castelló. Parlen els protagonistes

Imatge: Aplec en commemoració de les «Normes del 32» a la Plaça de Bous de Castelló el 25 d'abril del 1982.