Els grups de Castelló, una realitat perifèrica encara desconeguda

Un reportatge de Violeta Tena.

Josefa Barberà va nàixer l’any 1932 al mas de Collet, punt intermedi entre Atzeneta i Benafigos. En aquella terra de secà, els pares i els set germans van viure del conreu de l’ametlla, l’oliva, la pataca… i van transitar pels anys de la postguerra com van poder. De lletra, diu, no li’n van ensenyar en la infantesa. “No ens faltava menjar, no, però era una vida dura”, confessa Josefa als seus 89 anys. Tan dura que, com tants altres per aquelles contrades, la família Barberà va decidir abandonar aquell mode de vida rural. Més cap a la costa, contaven altres conveïns, les fàbriques, especialment les del taulell, sorgien com bolets i proporcionaven una feina més estable, una rutina fabril que no estava condicionada per les inclemències meteorològiques ni pels estira-i-arronsa entre guàrdies civils i maquis dels que els masovers sempre n’eixien malparats. Primer, els Barberà feren parada a Sant Joan de Moró i després es deplaçaren fins al Grau de Castelló, on Josefa conegué el seu home, que també descendia de Benafigos. “Però a mi allò no m’agradava massa. No teníem casa, vivíem llogats i hi havia massa mariners!”, explica.

Un dia el matrimoni s’assabentà que al sud-oest de Castelló es venien parcel·les perquè cadascú es construís la seua casa. El centre de la ciutat quedava lluny, els serveis més elementals eren precaris -no hi havia agua potable, enllumenat públic ni clavegueram-, però tant els feia. Visitaren el lloc, els agradà i a principis dels 70, s’hi assentaren. “Ací hi havia la mare de déu de Lourdes i ens va semblar que estaríem bé”, rebla. La família hi feu niu i a hores d’ara Josefa, ja vídua, es compta entre les veïnes més veteranes d’aquest barri que avui compta un poc menys de 200 ànimes. “Ací hem estat molt bé”, explica, mentre a la nostra esquena, a una trentena de metres, passa un comboi de rodalia en direcció a l’estació de Castelló.

L’èxode del desarrollisme

La història del grup Lourdes no és molt diferent a la dels altres grups que hi ha dispersos per tot el terme municipal de Castelló de la Plana. Podria semblar una realitat menor però no ho és pas: se’n contabilitzen fins a 39, repartits per tota la geografia del terme, tot i que és al sud i a l’oest on aquestes clapes urbanes són més nombroses. Ignorats en moltes ocasions pel govern municipal, territori ignot per a molts castellonencs i castellonenques que fan vida al casc urbà, els grups són una realitat poc coneguda per a la majoria de la població. Casas de la Breva o San Agustín, al nord; los Cubos o Roser a l’oest; Santo Domingo, Sagrado Corazón o Perpétuo Socorro al sud. A mitjans dels 70 van arribar a acollir al 19,2% de tota la població censada a Castelló de la Plana.

Més enllà dels números i els percentatges, el sorgiment i la consolidació d’aquests grups són una realitat essencial per explicar la història de Castelló i el seu desenvolupament econòmic, urbà i social durant el període de l’anomenat desarrollisme. Perquè els grups, que comencen a emergir a principis dels 60 i es consoliden en la segona meitat de la dècada següent, són el resultat del procés d’èxode des de les zones deprimides i la consegüent concentració en les àrees urbanes. Són els anys en què Castelló de la Plana esdevé territori d’acollida per a milers de persones que cerquen una vida més pròspera. Una part provenen de les comarques d’interior; una altra d’altres regions espanyoles, especialment de Castella-la Manxa i Andalusia. Les xifres són eloqüents: l’any 1960, Castelló compta 62.500 habitants; l’any 1971 en són 93.000.

En un context de manca flagrant de política d’habitatge, són moltes les famílies immigrants que acaben fent la seua llar en aquestes barriades. No és, en tot cas, un fenomen exclusiu de Castelló. Succeeix a Barcelona i a Madrid, a Valladolid i a Tarragona i és un fenomen propi d’un país que s’incorpora tardanament al procés capitalista.

Perquè com explica Vicente Dualde Viñeta al seu llibre La urbanización marginal en el área urbana de Castellón, “la transformació del sistema urbà que es produeix a Espanya de la segona etapa del franquisme es realitza amb una absència quasi total d’inversió, programació i planejament de la urbanització, en un context en què els recursos en material construït se centrava molt més en l’edificació i les grans infraestructures que en el suport urbà de creixement de les ciutats”. A Castelló, però també a la resta de les ciutats, són barris construïts al marge de la urbanització planificada. “El fenomen de la urbanització marginal a Espanya no ha de ser entès de forma aïllada, sinó com una de les formes de creixement urbà d’una economia capitalista en un primer estadi d’expansió tardana i accelerada”, explica Dualde Viñeta, en el seu llibre, editat l’any 1987 per la Institució Alfons el Magnànim. Es tracta, en tot cas, de l’única obra que aborda aquest fenomen en la seua globalitat. D’aleshores ençà, res específic no s’ha publicat al respecte, ni des de l’àmbit de l’urbanisme, ni des de la història, ni des de les ciències socials. Un buit documental que en realitat ens parla de la invisibilitat i el desenteniment que els successius equips municipals, independentment del seu color polític, han mostrat envers aquesta realitat.

Castelló, terra d’acollida

Xafem, però, terra i abordem el cas específic de Castelló a la dècada dels 60, quan ha esdevingut urbs de referència a la província. La ciutat, que fins el segle anterior havia estat encaixonada per les quadres romanes ha crescut cap a l’oest, on hi ha la via del tren i arriba ja fins al traçat originari de la N-340. L’urbs, doncs, ha ocupat els terrenys compresos entre la sèquia major i les centuriacions romanes situades a l’oest. Empentada en part per la industrialització ha començat a mudar el seu teixit productiu, però continua sent una ciutat agrícola, envoltada de camps de cultiu. La ciutat s’expandeix, augmenta la densitat i s’estén al llarg del seu tradicional eix nord-sud, però també cap a l’est.

És a l’oest, tanmateix, on emergeixen les primeres barriades. És allí on hi ha sòl agrícola regat amb aigua del pantà de Maria Cristina. No són terrenys urbanitzables (o almenys no estan qualificats com a tal en el Pla General d’Ordenació Urbana), però en general s’imposa la lògica del deixar fer. Perquè més enllà de la catalogació sobre el mapa, són terrenys agrícoles que compten amb un avantatge evident: disposen d’un suport infraestructural pel seu ús agrícola. Això és: camins, sèquies de reg, desaigües,…

I així, a poc a poc, es va consolidant un procés de venda de parcel·les i subparcel·les que, moltes voltes en eix perpendicular a alguna via de comunicació, donen peu al sorgiment de grups d’habitatges. Aquelles parcel·les resultaven, per a la població nouvinguda, molt més assequibles que no els pisos dins del casc urbà. I a pesar que tothom (tant comprador com venedor) saben que no és sòl edificable, l’edificació és permesa -o potser caldria dir “tolerada”?-, perquè totes les parts hi col·laboren: “El propietari ho desitja, l’Ajuntament ho permet, els compradors ho demanen i, d’una altra banda, la societat estava conscienciada que el propietari d’un solar podia fer amb ell allò que més li convingués i, per suposat, fer negoci amb ell. Això entronca directament amb la idea de la ciutat com a negoci”, relata Dualde Viñeta per explicar aquesta mena de ciutat que creix espontàniament.

Segons explica aquest arquitecte, els preus de les parcel·les van evolucionar al llarg del temps. Així, a principis dels 60 es compraven parcel·les en els barris de San Lorenzo o San Agustín per 50 pessetes el metre quadrat. A finals de la dècada els preu es situava entre les 225 i els 250 pessetes. El 1975 arribava a les 1.000 pessetes i a finals d’aquella dècada es situava al voltant de les 2.000 pessetes. La venda de les parcel·les es realitzava a terminis que eren pagats habitualment cada setmana.

Pobles dins la ciutat

“La casa la vam fer natros, els caps de setmana o quan se podia. Me’n recordo que quan ens feia falta aigua jo m’encarregava de portar-la des del Grau en bidons”, rememora Josefa Barberà. A qualsevol a qui se li pregunte per aquí contesta el mateix. “Ens ajudàvem entre els veïns, si hi havia algú que feia de paleta, també tirava una maneta. Tots els que podien, col·laboraven…”, rememora Amparo Santos, que es compta entre les veïnes més veteranes del carrer Villores del Grupo Lourdes. Noranta-una espelmes va bufar en el darrer aniversari. Ella va fer niu ací, a pesar que la família va nàixer a San Clemente, a la província de Conca. “Aquest és un barri que hem fet entre tots i hem tingut una vida molt bona”, rebla, a les portes de la seua llar, una casa que -com la majoria, ací- té una sola planta.

“La casa la vam fer natros, els caps de setmana o quan se podia. Me’n recordo que quan ens feia falta aigua jo m’encarregava de portar-la des del Grau en bidons”, rememora Josefa Barberà.

Perquè aquella clapada de noves cases en l’òrbita del casc urbà era, en realitat, un nou Castelló; el Castelló dels immigrants que no trobaven en el rovell urbà resposta a les seues necessitats habitacionals. Emergeix, doncs, l’autoconstrucció, cases moltes voltes d’una sola planta, de construcció simple amb murs de tancament de càrrega, forjats recolzats, apertures xicotetes per evitar llindes costosos,… Tot, fet amb materials locals renovables i de baix consum energètic. “Front a l’estatisme dels tipus oficials, se contraposa la flexibilitat de l’habitatge marginal. No s’adeqüen les necessitats familiars a l’habitatge, sinó que és aquesta la que s’adequa a elles. No s’és esclau de les quatre parets de l’habitatge que un dia es va adquirir”, explica l’autor de La urbanización marginal en el àrea de Castellón. Emergeix, per tant, el que els arquitectes anomenen una “arquitectura blana”, que dona peu a l’aparició de barris perifèrics.

Són barris marginals, en paraules de Dualde Viñeta, però no “marginals” en el sentit social. Perquè com recalca aquest arquitecte aquells que comencen a fer-hi niu als 60 i 70 “no són una població marginal, sinó que es troben integrats en el mercat de treball de la mateixa forma que els habitants dels allotjaments construïts per l’Estat. És més, aquestes famílies com quasi totes les de la Plana, disposen d’un cert nivell de vida”.

La marginalitat, més bé, fa referència a la qüestió espacial, perquè és als marges de la ciutat, que hi creix. De fet, són molts els grups que naixen al costat de les indústries, en una mena de simbiosi laboral i econòmica. La N-340 i els terrenys pròxims a les vies situades a l’oest de la ciutat esdevenen improvisats polígons.

“Els grups marginals no són més que un procés emmarcat dins el sistema capitalista de construcció de la ciutat, que permet a sectors que en principi per la seua incapacitat econòmica sembla que queda al marge del sistema, participar com una peça més dins el mateix, tot assignant-los el sòl junt a les indústries que en molts casos produeixen sorolls, fums, mals olors o tràfic pesant -diu Dualde Viñeta-. En definitiva, una sèrie de molèsties que la ciutat ‘ortodoxa’ no vol per a ella”. Exemples d’aquesta contigüitat són Dusen en el Grup de San Agustín i San Marcos; Radiadores Ordóñez en el grup Virgen del Carmen, Ceravir a Río-Río, o Gaya al Grupo Lourdes. Mentre ells tendeixen a treballar en aquestes indústries, elles -al marge dels invisibles quefers familiars- sovintegen treballs temporals a l’agricultura o treballen en la neteja d’altres llars.

Siga com siga, els habitatges marginals representen un avantatge en quant a les formes d’allotjament ortodox. Aquests punts a favor, en opinió de Dualde Viñeta, són el “valor d’integració per l’emigrant rural que arriba a la ciutat amb les pautes de comportament social del medi rural, i aquesta forma d’assentament li serveix de pont per emmotllar-se a les pautes de comportament urbà”. I el “valor d’organització”, en el sentit que l’assentament en els grups els permet incidir en les millores de les seues condicions de vida a través de l’organització comunitària. Al capdavall, els grups esdevenen una mena de poble. Ho són per la fisonomia dels carrers i l’arquitectura (cases d’una sola planta, una al costat de l’altra), però també pels llaços humans que s’estableixen. Perquè com diu Amparo Santos, en aquests grups, “s’ha fet la vida al carrer”.

Tot i que el fenomen no s’hauria de romantitzar, front a la despersonalització de la ciutat i dels grans blocs de pisos, els grups ofereixen uns llaços de veïnatge molt forts. Són, en la seua majoria, immigrants amb un perfil molt semblant: parelles joves a punt d’iniciar un projecte familiar. La xicalla pot jugar al carrer sense problemes; s’organitzen festes; es fan les matances; es convida tothom a les comunions i tota mena de celebracions,… Fet i fet provoca que es teixeixen complicitats vitals i aquella gernació humana esdevinga una comunitat. Aquestes barriades són, en definitiva, pobles dins la ciutat.

Cada millora, una lluita

És, doncs, una vida sacrificada, sí, però també feliç. I això a pesar del handicap que suposa la clamorosa falta d’infraestructures d’aquells grups nascuts al marge del planejament urbanístic. Molts dels qui s’hi assenten no disposen de clavegueram, aigua corrent, asfaltat o enllumenat públic. Del transport públic no cal ni parlar-ne. Aquelles carències es supleixen amb bona dosi d’ingeni i amanyagament. Al Grup Lourdes, per exemple, encara recorden les inundacions causades per la proximitat del barranc de Fraga.

Són mancances i problemàtiques que es van solucionant a mesura, també, que les diverses associacions veïnals comencen a alçar la veu, per reivindicar-se, per reclamar que també ells i elles són Castelló de la Plana, que la llunyania del casc urbà no justifica el maltracte institucional al qual han estat sotmesos. Els avanços arriben amb compta-gotes. “Cada millora en els barris s’ha hagut de lluitar molt”, rememora Rafa Serrano, president de l’Associació de Veïns de Grup Lourdes.

“Cada millora en els barris s’ha hagut de lluitar molt”, rememora Rafa Serrano, president de l’Associació de Veïns de Grup Lourdes.

Avui és difícil saber quin és l’estat real dels 39 grups que romanen dispersos pel terme municipal. L’Ajuntament de Castelló no disposa d’un estudi específic sobre aquesta realitat urbana, circumstància que ens parla, en última instància, de la perenne invisibilitat del fenomen. Algunes iniciatives s’han pres, amb tot, amb l’objectiu que no es perda la memòria col·lectiva d’aquesta comunitat humana. És el cas del documental ‘Construïm el sud de Castelló’, que va ser impulsat des de Castelló en Moviment i que arreplega testimonis dels veïns i veïnes dels barris del sud. Veus diverses, de les noves generacions que ara decideixen instal·lar-se i de la generació que va fer niu als 60 i 70, els i les veteranes que van conformar aquesta realitat.

Al barri de Lourdes, un enorme mural homenatja tota aquella generació. La idea va sorgir fa quatre anys de la junta directiva de l’Associació de Veïns. Es parlà amb la gent gran per saber més de la seua història, de les seues vivències, de com d’aquells camps de cultiu es van alçar barriades senceres. Tot allò es plasmà en forma de grafits. Un llenguatge jove per explicar els temps pretèrits, per prendre consciència dels orígens. “Es una manera de recordar qui som i com naix aquest barri”, explica Rafa Serrano, després d’invitar-nos a fer una passejada per aquell descampat de parets acolorides. Uns metres més enllà, un tren de rodalia circula en direcció a València. Darrere les vies del tren, una empresa taulellera dibuixa l’horitzó. “Ací vivim gent treballadora, persones que han lluitat molt per no ser ciutadans de segona pel fet de no viure dins el nucli urbà. I a poc a poc ho hem aconseguit”, sentencia.

Estiral del fil…