Les dones s’organitzen

447

El feminisme es pot definir com la creença en la igualtat social, econòmica i política dels sexes. Al llarg de la història occidental les dones van ser confinades a l’esfera domèstica mentre la vida pública era reservada per als homes. A l’Europa medieval, les dones tenien negat el dret a la propietat, a l’estudi o a participar en els afers públics. Encara avui en algunes zones del món les dones continuen tenint moltes limitacions a l’hora de desenvolupar la seua vida. La lluita per la igualtat de gènere dins d’una societat dominada per l’economia de mercat no deixa d’estar vinculada ahir com avui a la lluita per una major equitat social. Costa imaginar-se una dona alliberada dins d’una societat desigual i individualista sempre que entenguem l’alliberament en un sentit col·lectiu i comunitari. El feminisme neoliberal ens aboca a la perpetuació de les contradiccions sistèmiques que ens porten a un cul de sac civilitzatori sota el miratge narcisista d’un presumpte «alliberament» personal.

Els nous moviments socials van arribar amb un notable retard al País Valencià com a la resta de l’Estat en relació amb altres països d’Europa occidental. D’un costat, n’hi havia les irradiacions que arribaven del maig del 68 i, de l’altre, l’anhel de llibertat després de dècades de moral nacionalcatòlica. Durant el franquisme s’imposà un model de societat patriarcal que pregonava la total submissió de la dona a l’home com si visquérem en plena Edat Mitjana. La dona havia de retornar a la llar després dels tímids avenços produïts per la República. La intenció del nou Estat era «alliberar la dona casada del taller i la fàbrica». Per a ser contractada calia el permís del marit o del pare (1945) i quan es casava la dona havia d’abandonar la feina sent compensada amb un dot. L’Església catòlica i la Secció Femenina van ser les institucions encarregades de vetllar perquè les dones es reclogueren en l’àmbit domèstic davant de la «superioritat natural» de l’home. No obstant això, per raons de supervivència econòmica les dones van incorporar-se al mercat laboral al llarg de la dècada de 1940. Els propis canvis socials i econòmics contrastaven amb el discurs oficial de la dictadura.

El feminisme polític sorgeix en el context de la Transició coincidint amb el feminisme de la segona onada en el marc europeu. Al País Valencià es funda l’any 1969 el Moviment Democràtic de Dones (MDD), format per militants del Partit Comunista (PCE), però el feminisme no va esclatar fins als anys setanta amb l’organització de les primeres jornades feministes al País Valencià que tingueren lloc al desembre de 1977 a la facultat d’Economia de la Universitat de València. La periodista Rosa Solbes (2022) explica al llibre «Trets» que en aquelles jornades es produeix un debat previ que conclou amb la prohibició que entren homes al saló per tal d’evitar inhibicions en les participants. El primer tema va ser la sexualitat. Després es parlà de la publicitat que utilitza la imatge de les dones per perpetuar clixès i estimular el consum. Entre les conclusions s’esmentava que calia fer campanyes contra les violacions i per recuperar la nit.

Les investigadores Andrea Aguilar i Laura Bellver narren al setmanari «Directa» com el moviment de dones l’any 1970 «va elaborar el seu primer programa, on va destacar la unió de totes les dones per al seu alliberament per si mateixes, així com la seua integració en els moviments socials que lluitaven per la llibertat i el canvi de sistema existent». Més endavant es reivindica el divorci, l’avortament, la llibertat sexual, la legalització dels anticonceptius i la despenalització de l’adulteri. La barreja de reivindicacions privades i íntimes amb altres relatives al gènere va provocar friccions que van donar lloc el 1976 a la creació de la Coordinadora de Grups de Dones del País Valencià. El debat entorn de la doble militància provoca la ruptura de la Coordinadora el novembre 1978 a causa de la subordinanció de la lluita feminista a les necessitats polítiques i electorals del Partit Comunista (PCE). D’una banda, n’hi haurà la Coordinadora del Grup de Dones i, de l’altra, l’Assemblea Feminista més partidària del feminisme radical i de la independència partidista. Aquestes diferències arriben fins avui amb les discrepàncies entre un feminisme institucional i un feminisme transgressor que desafia el binarisme de la modernitat (heterosexual-homosexual, home-dona) i les polítiques d’identitat clàssiques.

Text: Pau Salvador. Il·lustració: Vane Julián.

Estirant del fil…