Des dels anys seixanta del segle vint al País Valencià com a la resta de l’Estat es va estendre un moviment vaguístic que començà en grans empreses per després arribar a empreses mitjanes. El sacrifici altruista d’una minoria militant de treballadors va ser decisiu a l’hora d’impulsar les vagues i les protestes. Es tractava d’una nova generació activista que no havia viscut la guerra civil i que a penes havia tingut experiència sindical o política anterior. Els serveis d’informació no els tenien fitxats i controlats com als vells republicans. Aquesta jove militància seria la que acabaria formant les Comissions Obreres. El 1966 el lider de Comissions Obreres, Marcelino Camacho, es va reunir amb un centenar de dirigents obrers valencians als locals de Lo Rat Penat. Aquesta és la data no oficiosa del naixement de Comissions al País Valencià, que va ser un procés que va durar mesos i va implicar moltes reunions a Lo Rat Penat i a locals parroquials de barris obrers de València. L’any 1962 una gran empresa valenciana com Altos Hornos del Mediterráneo de Sagunt va iniciar una vaga. Sagunt i Alcoi van ser dos nuclis obrers on es van crear noves xarxes organitzatives que es van consolidar.

La renovació dels convenis al juny de 1975 va provocar molta agitació i protesta. Tot i la vigilància i la contundència repressiva durant el 1976 vagues en diferents sectors (construcció, metall, calçat, tèxtil o ensenyament, entre d’altres) van amenaçar amb desbordar les estructures del règim davant de l’espant dels governadors civils que veien «comunistes» i «subversius» pertot arreu. Més de 200.000 treballadors valencians anaren a la vaga durant els mesos de gener i febrer de 1976. A l’acabar l’any 1976, la dictadura estava en procés de liquidació institucional i, després de la convocatòria de Corts Constituents, anava a ser substituïda a curt termini per un règim constitucional democràtic. El sistema polític estava en transformació mentre la situació econòmica era convulsa.

El 24 de febrer de 1976 mataren a Elda a l’obrer, Teófilo del Valle Pérez, en una confrontació entre policies i vaguistes arran d’una aturada general del calçat en aquella localitat alacantina. A principis d’any, el 3 de març de 1976 morien assassinats 5 treballadors i 150 resultaven ferits al barri de Zaramaga de Gasteiz en una assemblea de milers de treballadors en vaga. El diari conservador «Las Provincias» parlava que durant aquell any havien continuat les vagues i les protestes laborals. El rotatiu destacava que tornava una conflicitivitat laboral que no es patia des de 1939. L’any 1976 València havia viscut una vaga de neteja, una altra de transports i una tercera de taxis.

A la Universitat, des de primers de març, hi havia aturades, ocupacions de centres i assemblees d’estudiants. Els alumnes de Belles Arts ocuparen el Museu Provincial dos dies per reclamar una nova ordenació dels estudis. El vespre de l’1 de maig van haver manifestacions on es va cridar amnistia i llibertat. A més, un llenç de deu metres penjà del Micalet amb la llegenda: La joventut obrera contra la Monarquia. Al setembre entrà en crisi calçats Segarra, a la Vall d’Uixó, amb més de tres mil treballadors, que feu suspensió de pagaments i fou incautada per l’Estat. Mentrestant, la Unió Naval de Llevant travessava greus dificultats. Per últim, «Las Provincias» informava sobre una vaga de quatre dies de carters a València i una vaga indefinida dels metges de la clínica infantil de La Fe per deficiències en el material tècnic i on només s’atenien els casos d’urgències.

La solidaritat i la lluita perquè els obrers acomiadats foren readmesos es va convertir en una constant en aquells anys. Fins i tot, alguns jutges van qüestionar els acomiadaments al·legant que no estava prou acreditat que aquelles persones foren els instigadors de la vaga. Segons assenyala Josep Miralles (2021) al seu llibre «Els anys que vam viure perillosament» al País Valencià els primers pronunciaments favorables es produirien a Castelló de la Plana, a la Magistratura que regentava el jutge Francisco Carrión Navarro, amb ocasió de les vagues de Segarra a la Vall d’Uixó i a l’empresa Inca, fet que va molestar a la patronal castellonenca.

Text: Pau Salvador. Il·lustració: Vane Julián.

Estirant del fil…