Un recorregut des de l’anticlericalisme fins el nacionalcatolicisme

Publiquem un text dedicat a l’estudi de l’impacte del catolicisme en la nostra societat des del segle XIX fins als nostres dies, amb especial atenció al cas de Castelló. Creiem que aquests continguts són necessaris en una època on els residus del nacional catolicisme continuen ben vius.

Els que se’n van anar

Quan parlem de l’exili en sentit ampli, anem més enllà de les persones exiliades, suposa la pèrdua d’un referent de pensament. Hi ha una privació de comunicació d’unes persones de vàlua decisiva amb la seua cultura, és el poble qui les perd, amb la seua absència se’n va una part de la nostra identitat. Aquest buit deixa als pobles indefensos davant qui ha practicat aquest genocidi cultural. La història contada pels vencedors és plena de mentides, de tergiversacions dels fets i per altra banda hi ha una mutilació, la part fosca mai contada, l’ocultació. Al règim en un primer temps es va practicar l’extermini ideològic, el sotmetiment i l’aniquilació; la humiliació del pensament, la degradació de la intel·ligència, recordem les paraules de Millán Astraya a Unamuno…¡Muera la inteligencia!…recordem també altres paraules ben diferents Venceréis pero no convenceréis. La força de la paraula mai serà prou reivindicada, lògicament sempre és castigada pels qui li tenen por. La paraula contra el domini, contra l’abús i l’opressió; de debò molt important és el seu valor si tan necessari és el càstig per part dels opressors.

Som hereus d’un raquitisme cultural, d’una pèrdua i d’una ignorància de les nostres senyes d’identitat per causa de la Dictadura franquista. Tornem a les paraules… Sólo soy responsable delante de Dios y de la Historia…

Ens fem ressò d’aquesta prepotència, reivindiquem la Memòria Històrica i demanem aquesta responsabilitat històrica. En tant la responsabilitat davant Déu cal preguntar-se quin és el lloc d’un criminal als ulls de Déu pels creients, aquest és el pantà dels nostàlgics del franquisme, on enfonsen les seues petjades (perquè el pantà és sec), personatges com el bisbe Reig Pla, petjades damunt un fangar, la religió ara al servei de la política, ara al servei dels diners, amb el més pur estil farisaic arribant a connotacions de caràcter integrista i fonamentalista. Actualment vivim amb els referents imposats per la força d’un poder que va establir com a actes heroics els seus crims, la Cruzada per salvar un poble. Un imaginari construït i transmès amb una força quasi inapel·lable.

Per què aquesta força?

Evidentment hi havia un arrelament del catolicisme en una part de la població, però no en tota. Fou necessari recórrer a una ideologia per donar la força, i això va ser la religió, el baluard del franquisme. Va tenir un paper decisiu per a la seua consolidació, la maniobra per aconseguir que molta població tingués una percepció diferent a partir d’una manipulació dels fets; això fou greu i condemnable. La religió ha tingut un fort lligament amb la història de la humanitat, amb el sentit de la vida, amb la cultura. Però al cas nostre més que de Religió cal parlar de l’Església, l’Església Catòlica. No pretenem magnificar uns fets, sinó conèixer les variables històriques determinants al nostre passat encara recent. Un passat que es remunta a finals del segle XIX i començaments del XX, poc tingut en compte. Aquests anys foren la llavor i el repeu dels esdeveniments posteriors, per això cal rememorar-ho, per comprendre tot el pes, el poder fàctic i simbòlic de l’Església i de la seua jerarquia, comprendre els seus vincles amb la dreta, tret d’alguns sectors catòlics minoritaris.

Quina era la situació sociopolítica a la ciutat de Castelló?

La ciutat va experimentar transformacions importants tant d’ordre econòmic com d’ordre cultural. Va ser la revolució liberal la que va fer de Castelló la capital de la Plana amb els seus beneficis econòmics i culturals, malgrat ser una ciutat petita, endarrerida, de caràcter agrari. La meitat de la població artesanal es dedicava a activitats del cànem, el seu cultiu es remunta al segle XVIII i va tenir un llarg declivi al XIX, encara a finals del segle ocupava un terç de la zona de regadiu. Al cànem treballaven dones i xiquets, una població precària i amb analfabetisme. Els tarongers no es van començar a introduir fins a finals del segle XIX.

Al casc urbà la meitat era predominantment agrària i l’altra artesanal i comercial. Una altra visió seria, per un costat la vila (propietaris comerciants, funcionaris), i de l’altre els ravals. Els ravals estaven contraposats, el de la Trinitat era jornaler, menestral i republicà. El de San Fèlix llaurador i catòlic. Tot això també es manifestava en el vot. A la vila dominava el liberalisme no republicà. Al raval de San Fèlix i est de la vila predominava el corrent agrarista pròxim al catolicisme polític, en canvi en els ravals de població llauradora-jornalera i artesana el vot habitual era el republicà. Al raval de San Fèlix les festes giraven al voltant de la religió, mentre en el meridional es secularitzaren.

El republicanisme havia aparegut a Castelló el 1860 com un moviment d’artesans, comerciants, llauradors modestos. Contaren amb el recolzament de sectors acomodats, van accedir al poder municipal, van tenir una crisi i es van recuperar amb un ampli recolzament a la política municipal des de 1890 (recuperació del sufragi universal masculí). Ocupaven un espai de republicanisme progressista (abandonat per la Monarquia) i captaren la confiança del sectors dinàmics de la burgesia local. Fou a finals del segle XIX amb Gasset quan lentament es van desplaçar cap al centre i la moderació, això no es va consumar fins a la segona República. Per tant a mitjans del segle Castelló era un feu de l’ala progressista del liberalisme. Després prohoms liberals abandonaren el progressisme i s’uniren a la Unión liberal d’O’Donell, aquest nou nucli dirigent es va anomenar el Cossi, practicaren una política caciquil, el recolzaven famílies principals de la ciutat, era un liberalisme oligàrquic, però no va poder aturar l’ascens republicà.

El sector dels catòlics agraris va estar fora de la influència ideològica del liberalisme condemnat per la jerarquia de l’Església catòlica. El cercle de llauradors a Castelló sorgia com a oposició al republicanisme. El conservadorisme catòlic dels majors propietaris va estar disposat per afavorir la petita propietat mitjançant crèdits. Aquest catolicisme polític va ser també la base de la mobilització política de la dreta durant la segona República (era un sector minoritari).

Què va ocórrer?

Els sectors catòlics més radicals, derrotats els carlistes, trobaren la forma de defendre els interessos catòlics i l’Església. A Castelló pocs catòlics foren capaços per a apostar a una compatibilitat de les seues creences i el liberalisme. No va ocórrer com a l’Església catalana, que va evolucionar cap a un nacionalisme conservador (Prat de la Riba), o al País Basc al segle XX on part del clergat va col·laborar amb el naixent PNB. Aquestes postures nacionalistes van trencar amb el liberalisme oligàrquic. Ací a la nostra ciutat no, els catòlics anaren darrere sempre d’una política monàrquica reticent a una democràcia liberal; sempre se situaren en una actitud de subordinació respecte el conservadorisme. Quan es va enfonsar el muntatge del bipartidisme de la Restauració, la política de dretes només podia basar-se en la mobilització de l’aparell catòlic, així fóra la dreta regional agrària, la CEDA a Espanya. Tota aquesta situació de la dreta catòlica davant la segona República fou una gran inestabilitat i la primera causa del seu tràgic final. Una herència amb tints de liberalisme però mai democràtica.

Totes aquestes peculiaritats estaven enquadrades dins un marc ibèric amb acusats trets de centralització, autoritarisme, una ingerència de la Corona afavorint sempre el “moderantisme” i excloent als progressistes, per això els progressistes miraven amb mals ulls a la Corona, com adversa respecte la defensa dels drets individuals i el sufragi universal (masculí). El Partit Demòcrata (incloent al liberalisme) tenia el recolzament dels sectors populars i urbans. Quan el liberalisme oligàrquic amb la Restauració Borbònica va obtenir l’estabilitat, el preu fou tancar les portes a la democràcia. La corrupció als processos electorals era la norma, la participació era mínima, el caciquisme corrent, els partits polítics no eren com a tals, eren lligaments personals, la democratització suposava limitar les atribucions de la Corona.

Bé, continuem a la nostra ciutat

Al periòdic el Heraldo de Castelló (8-8-1899) es parla d’uns esdeveniments culminació d’una tensió acumulada durant la dècada anterior, per elements catòlics combatents del predomini polític del republicanisme a Castelló, mitjançant la provocació, la desobediència a les autoritats. Era una mobilització dretana de contingut fonamentalista confessional i de signe catòlic. Cap a finals de juliol del 1899 van aparèixer en algunes façanes de la ciutat plaques amb l’esfinx del cor de Jesús i inscripcions amb la llegenda de Yo reinaré. Aquest fet va crear molt de malestar entre els republicans castellonencs. Va ser considerat una provocació carlista.

Com la tensió anava creixent, l’alcalde Joaquin Peris va fer públic un edicte per considerar-lo un perill per a l’alteració de l’ordre públic. Manava la retirada d’aquests símbols, l’edicte fou recorregut pel regidor carlista Manuel Bellido Alba. Mentrestant es difonia entre l’element catòlic seguir portant-lo ostensiblement. El diumenge 6 d’agost es produeix una revolta que va acabar amb diverses persones ferides. També al raval de Sant Fèlix va haver-hi un altra revolta amb la detenció de diferents individus.

El punt més crític va ocórrer el dimarts 8 d’agost. L’Heraldo de Castelló narra:

“Esta mañana se ha producido un momento de verdadera alarma a la ciudad de Castellón, aumentando el malestar que viene sintiéndose hace días y empezando seriamente a preocupar a las autoridades y a todo el mundo. A eso de las ocho de la mañana se han situado frente a la cárcel las familias de los detenidos por los sucesos del último domingo. A las nueve el grupo de curiosos era mayor (…) a las diez el grupo concentrado había aumentado extraordinariamente, oyéndose en aquel momento un disparo al aire. El grupo se disolvió invadiendo la plaza de la Pescaderia y la plaza Constitución. Avisado el digno diputado a cortes por Castellón Fernando Gasset, se trasladó a la cárcel y metiéndose entre los grupos persuasivamente recomendó se retiraran a casa por el bien de los presos y de todos“.

No van acabar ací els incidents. Dies després, quan van retirar les plaques els guàrdies municipals, en arribar a la casa de Manuel Bellido, el regidor es va negar, els municipals van donar l’avís a l’alcalde, hi havia molta gent, es van presentar grups de catòlics amb garrots escridassant, la revolta va acabar-se en arribar el governador civil i l’alcalde. Aquests fets i d’altres pareguts ocorreguts a Vinaròs i a Borriana tingueren repercussió en tota la premsa de l’estat. Així Siglo Futuro, òrgan integrista editat a Madrid, va reproduir la protesta del bisbe de Tortosa presentada al ministre de Governació.

Els fets d’aquest estiu foren la culminació d’una tensió, produïda quan determinats elements catòlics començaren a combatre frontalment el predomini polític del republicanisme a Castelló. La política castellonenca, des de finals del segle XIX fins la guerra civil, abans que la política estatal, es trobava enfrontada entre aquestes dues tradicions. La dreta i l’esquerra es llançaven judicis crítics amb ferocitat.

Al 1904 també van haver avalots quan va ser interrompuda una processó de les festes de Lledó, l’avalot estava lligat a una protesta a favor dels obrers de Vinaròs. Va ser interrompuda una processó de les festes de Lledó. Segons l’Heraldo de Castelló, la causa va ser la prohibició per part del governador de manifestacions de suport a les reivindicacions dels obrers de Vinaròs, que estaven de vaga en eixos mesos. Aquest conflicte del món obrer es va endurir tant que Vinaròs va ser ocupada literalment pels militars.

Segons l’historiador Ferran Archilés, no es va tractar d’un avalot pròpiament anticlerical, sinó d’aprofitament de la processó com a àmbit de protesta, no obstant això no s’ha d’obviar per quines raons es va triar aquest acte com a àmbit de protesta tenint en compte quins eren els sentiments de la classe obrera davant l’actitud i el comportament de l’Església. Una part de la població estava farta de moltes coses. Les autoritats republicanes (la seua estratègia en aquells moments era de moderació), aqueix mateix diumenge de la processó van celebrar un míting republicà a Vila-real. No van estar presents en l’avalot ni pròxims, encara que potser no foren del tots aliens (Levante, 1-5-2004).

Les transformacions importants a Castelló d’ordre econòmic i cultural es donaren en un marc conflictiu d’enfrontaments i violència. Una barreja explosiva que abastaria el seu punt de saturació el 1936, una explosió d’iconoclasta, de violència, foc i sang. Un ampli sector de la societat tenia odi a l’Església, aquesta estava en contra del moviment obrer. Al 1820 es va fer encara l’últim acte de la Inquisició, acte de fe a València (amb la mitra, el San Benito i la foguera).

El poder de l’Església era molt fort, una Dictadura eclesiàstica amb aparells de tortura, a més el clergat sempre estava de part del poderós. En el món rural hi havia odi en contra d’aquesta institució, al carlisme també es va despertar aquest odi i durant la República van aparèixer fetus emparedats als convents, tot això cultivava i enfortia un anticlericalisme. Després durant el Movimiento també es va posar l’església del seu costat exercint la Dictadura franquista una dictadura inquisitorial.

L’anticlericalisme, un fenomen en si mateix

L’anticlericalisme resulta una estructura social, política i moral, una resistència activa. La dreta catòlica mai ha estat en la nostra història un exemple d’acceptació de la voluntat popular, quan la té o l’ha tingut aleshores parla de persecució davant la dissidència (actualment si es precís parla de democràcia, paraula ja tan gastada), però quan perd poder o preveu poder perdre’l, recorre a qualsevol tipus de força, quan més sibil·lina millor (si pot) en defensa dels seus interessos. Encara són capaços d’utilitzar fal·làcies en el seu discurs sense avergonyir-se’n.

L’explicació del fenomen de l’anticlericalisme com a fet il·lògic i passional és un punt de vista reaccionari i contraproduent, no és una explicació en si mateix. L’extensa bibliografia d’autors eclesiàstics fa referència a una persecució religiosa durant la segona República i la guerra civil, considerant l’anticlericalisme un fenomen irracional. Tota la història conservadora el considera un fet propi de la incultura del poble baix. D’altra banda, es considera també com a fenomen de manipulació de masses d’idees procedents d’elits intel·lectuals. En opinió d’alguns historiadors la revolta anticlerical va servir per a dissipar un moviment revolucionari. Els lerrouxistes encarrilaren la revolta cap a l”incendiarisme’ per desfer el perill socialment subversiu.

La interpretació d’aquest fet com una cosa retrògrada ha resultat molt perjudicial per a l’explicació del moviment anticlerical. Hi ha un fet sempre constant i repetitiu a la nostra historia, l’abús de poder del tipus que siga, llavors quan la gent arriba a un punt de saturació i d’impotència, lògicament sorgeix la violència. En esclatar eixa violència manifestament o subtilment creada amb tota la impunitat, aleshores esdevé la reacció d’escàndol, condemna i culpabilitat obviant les causes, és a dir, sense cap mena d’anàlisi efectiu, tal vegada no interessa.

Hi ha unes variables menyspreades, cal repensar aquest tema en termes culturals i de valors simbòlics, allò permet apropar-nos a l’explicació del problemes en si mateix.

L’anticlericalisme és massa complex per a fer un sol tipus d’explicació (política, social, econòmica o cultural), és tota aquesta multiplicitat de factors que interactuen en la seua conformació i no tots tenen el mateix pes específic. Una explicació política vindria a ser el conflicte entre classes socials, la rebel·lia davant un ordre injust, representat per l’Església Catòlica legitimant moralment el sistema. L’atac s’explica per la traïció d’aquesta als seus principis i l’aliança amb els més forts, el seu paper en la societat i la política de l’estat d’aquests dos últims segles. El seu poder fàctic no sols com a símbol sinó també com un enemic real dels anticlericals.

La complicitat de l’Església amb el latifundi, els carlins, l’absolutisme, la burgesia, la Monarquia i amb la sublevació militar. Tot això a més no s’acompanya d’un major contacte amb la realitat social d’una població. El ressentiment creat per un paternalisme que predicà el conformisme i la justificació de les desigualtats socials, el manteniment de la ignorància i la superstició, tot era un sediment anticlerical. L’Església condemnava la democràcia i el moviment progressista, animava als bàndols integristes. No es comunicava prou ni adequadament amb els sectors populars.

A banda d’aquestes qüestions en l’anticlericalisme també es detecten fortes actituds cristianes en els retrets fets en eixa traïció a l’Evangeli, en eixa traïció a si mateixa. És cert que les interpretacions ideològiques donen resposta, però caldria preguntar-se sobre els límits de la ideologia en els moviments anticlericals. En quina mesura el racionalisme, el materialisme, podien influir en les masses protagonistes d’aquestes accions?

Doncs bé, parlaríem de l’anticlericalisme intel·lectual i del popular. Per una part, unes idees inherents de la tradició popular, i per altra unes reelaborades per les elits cultes. Després es produeix la seua interrelació dialèctica. Des de l’Edat Mitjana hi ha un sediment d’anticlericalisme en les classes populars, era una cultura de resistència, es manifestava en refranys, burles, irreverències, festes (Carnestoltes). No podem deixar d’esmentar la influència de la Inquisició i el seu pòsit cultural i simbòlic, aquest corrent a finals del XIX i principi del XX confluirà amb les idees derivades d’una tradició intel·lectual contra l’Església durant els dos segles, plena d’ideologies liberals i de noves ideologies revolucionaries (socialisme, anarquisme), una convergència entre la cultura popular, les seues protestes i subversió de l’ordre amb les doctrines de les elits progressistes, una convergència amb la dimensió cultural i simbòlica.

Aquesta convergència dóna lloc a un imaginari popular on es barregen antigues tradicions i idees modernes. Les raons ocultes estratègiques de l’anticlericalisme es troben en la forma de ser i actuar de la institució religiosa i la seua cultura amb un poder simbòlic arcaic amb tots els seus missatges repressius, dels que parlarem breument, citem com exemple, el domini de la dona, identificada pel discurs religiós com a obstacle d’avanç històric i de progrés, per altra banda el catolicisme popular amb el culte marià, màxima expressió del poder femení. Batalles dels fronts simbòlics culturals, on es manifesten els enfrontaments violents.

També importantíssim és l’escola, els llibres, publicacions. L’espai urbà (estàtues, noms de carrers etc.). La vida domèstica, la decoració. Les festes, processons, els enterraments civils i religiosos, tota una simbologia perdurable fins avui i el seu poder gens menyspreable, en cap moment s’ha de relativitzar.

La burgesia catòlica s’apropia de l’Església del poble i de les classes més pobres, així fa una purgació i una justificació davant de Déu i de la societat, amb la caritat i obres benèfiques com a rentat de cara, tot i que és evident quin es l’autèntic fons. L’apel·lació a la resignació cristiana i al conformisme. Tot aquest imaginari és anterior a qualsevol argument, després quan es reelabora es relaciona amb el poder econòmic i s’ataca a l’Església com a símbol. Si l’Església no s’haguera venut al poder econòmic i polític, les classes pobres hagueren pogut crear un imaginari on la sublimació i la resignació cristiana gaudira de cert sentit.

A dia d’avui (recollint les paraules de Vicenç Navarro) de nou els dirigents de l’Església catòlica espanyola fan una crida per lluitar contra els infidels com abans contra els rojos. El president de la Conferència Episcopal en un congrés religiós recent (El País, 15-10-2004 ) diu el següent: “Si, llegará el día ardiente como un horno, en el que los malvados y los perversos serán la paja, en el que no quedará de ellos ni ramas, ni rastro, en cambio a los que honran el nombre de Dios, los iluminará un sol de justicia que lleva la salud en las alas“. Això és fruit d’un fonamentalisme molt preocupant, la percepció malèvolament errònia d’una persecució de l’Església pel Govern. Hi ha una incomprensió del significat de la democràcia, acusant al govern de governar segons els desitjos de la majoria. D’altra banda, el vicepresident de la Conferència Episcopal sosté: “A la hora de governar no pueden ser las mayorías los últimos criterios para decidir lo que es bueno y lo que es malo, sino los criterios morales objetivos, aceptados y aplicados por una conciencia recta, junto a la ponderación prudente de las circunstancias sociales” (La Vanguardia, 13-11-2004). També diu: que “la Iglesia es la autoridad delegada por Dios para decir lo que es bueno y lo que es malo, que aunque oficialmente la transición política se hizo en forma de reconciliación, en realidad los años de democracia han permitido el desarrollo de una mentalidad revanchista según la cual los vencedores de la guerra eran corruptos e injustos, mientras que la justicia y la la solaridalidad estaba en el campo de los vencidos“.

Aquestes paraules són l’exponent de com estan les coses a l’Estat espanyol encara, en tot cas “revengisme” seria portar als responsables de crims contra la humanitat als tribunals internacionals (evidentment tampoc seria “revengisme”), però resulta delirant la supèrbia de negar qualsevol tipus de reconeixement i la seua incapacitat per a demanar perdó humilment, més tractant-se de l’Església que predica tot el contrari. L’Església a la nostra història no sols va recolzar el cop d’estat i va ser l’eix de la Dictadura, a més a més davant de les mesures de la no confessionalitat de l’Estat establerta a la segona República l’any 1931, així com l’eliminació de la subvenció del clergat, la introducció de l’avortament, el matrimoni civil i l’escola pública laica, va demanar obertament i públicament per part de diverses autoritats eclesiàstiques un alçament militar.

De fet, quan va ocórrer, fracassant al principi darrere la victòria del govern del Front Popular, molts sectors populars atacaren les Esglésies assassinant capellans, la majoria dels quals ho va ser al període postcolpista. Aquest fets son de vital importància a l’hora de comprendre el fenomen de l’anticlericalisme i la violència desencadenada; sense que això supose una justificació d’aquesta violència com la de cap altra, sí dóna una explicació de la realitat història i social de l’època. Per tant, la situació actual s’explica a partir de tota una trajectòria d’esdeveniments. Uns orígens, que continuarem analitzant en els corresponents capítols dedicats al nacionalcatolicisme i a la seua herència a dia d’avui.

El nacionalcatolicisme

On va anar o on va quedar el moviment anticlerical? Podem dir que impregnat en sectors socials censurats i silenciats com a elements subversius, quan no ovnis, subjectes d’un altre planeta, mal vistos per no ajustar-se a la suposada bondat establerta. El pes de tota l’estructura política i social el devorà en uns casos i en altres seguí sent una cultura de resistència minoritària i passiva fins a l’arribada de la dècada dels seixanta.

Després de la guerra civil es va desplegar tot un aparell per part dels guanyadors, la dreta i l’Església. La dreta a Castelló fou, per dir-ho d’alguna mena, la de tota la vida; per no ser massa exhaustius només recordarem que a Castelló, la Falange tingué un protagonisme supeditat a la dreta catòlica i també recordarem com alguns prohoms republicans van abandonar per a adherir-se al nou règim, altres no; els que ho van fer ocuparen càrrecs franquistes i de la Falange, personatges de la coneguda Societat Castellonenca de Cultura. Als anys quaranta, l’Església va fer l’aliança amb el poder polític, participa en el discurs polític del poder, el nacional catolicisme amb la seua concepció de natura i gràcia, és a dir, l’aliança estreta entre el poder polític i l’eclesiàstic (un exemple seria el matrimoni, la unió del civil i l’eclesiàstic). Va ser el teòleg José González Ruiz qui va encunyar el terme nacionalcatolicisme per anomenar el maridatge entre l’espasa i la sagristia que governà l’estat amb mà de ferro.

L’agost de 1953, l’ONU revocà les sancions imposades al règim per la seua germanor amb Hitler. Va ser el triomf de la Dictadura per guanyar-se el perdó per les seues relacions amb Hitler i Mussolini, els seus padrins, a més de la jerarquia catòlica, en la guerra contra la República. Un any més tard, el 27 d’agost, Roma signava el Concordat, la seua signatura consagrà el nacionalcatolicisme espanyol, després de catorze anys de negociacions, en algunes ocasions tempestuoses. El 1941, data del primer acord amb Roma, el ministre d’afers estrangers Ramón Serrano Suñer es presentà a la signatura vestit amb camisa blava i corretjams. Aquelles exhibicions feixistoides incomodaren al Vaticà, però hi havia motius més profunds. Franco volia el Concordat, estava disposat a donar (com es deia aleshores Franco parlava de Déu i de l’Església i els bisbes i els capellans parlaven de política, del Movimiento és clar) sempre que no fos un poder fora del seu control.

Als cinquanta es constitueix ella mateixa en l’eix de la societat, és l’ocupació de la societat civil per l’Església, una societat arcaica i reaccionària. L’ocupació de la moral, els costums, les qüestions sexuals, l’educació, la beneficència, l’acció catòlica…un catolicisme tancat al progressisme, retrògrad, un integrisme catòlic. Cal fer una menció específica de l’educació, ja que va ser un aparell ideològic per excel·lència d’extensió i assegurament de les seues concepcions ideològiques entre les capes socials més influents. Es va vincular el poder econòmic i social d’aquests grups amb la doctrina del classisme social i la repressió sexual. És curiós com als anys cinquanta les classes de religió estaven al seu apogeu, mentre que l’Església en el seus centres educatius boicoteja la Formación del Espíritu Nacional. A la Universitat, les càtedres de Metafísica o Ètica les ocuparen majordoms de l’Escolàstica, encara que sempre no va ser possible.

Es produeix un control exhaustiu de la Jerarquia, apuntalant-se especialment en l’educació. Crea institucions catòliques de tot tipus, centres d’ensenyament, periòdics i revistes, centres d’esbarjo, dóna suport a la creació d’una productora catòlica. Totes aquestes actuacions de la institució religiosa foren les raons estratègiques de l’anticlericalisme. Com hem dit, després de la guerra civil i la victòria de l’alçament militar es desplega tot un aparell repressiu sense contemplacions. Tota aquella estructura religiosa i política inseparable tingué com a conseqüència per a molta gent un exili interior, una soledat i una fonda desesperança. Respecte de les persones, nascudes després de la guerra, patiren la foscor històrica i una deformació ideològica educativa.

Als seixanta l’Església tracta d’articular-se amb l’ascens de les noves forces socials. La societat s’autonomitza, les obres de l’Església tenen un caràcter defensiu, es crea un reducte similar a aquell sobre el qual es va perdent el domini. El valencianisme, qüestió en aquells anys adormida, no inquieta els mecanismes de defensa de la jerarquia. Els bisbes de l’estat (Castelló a principi del anys seixanta encara pertanyia a la Diòcesi de Tortosa) van romandre fidels a Franco, però els papes Pius XI i Pius XII no van donar suport sempre als seus bel·licosos prelats. Al nacional catolicisme se li anaven complicant les coses quan accedí al Pontificat Joan XXIII, protector d’exiliats peninsulars, en especial dels democristians del PNB.

A Franco li va irritar que el Concili suprimís sense apel·lacions les seues prerrogatives per nomenar bisbes. Franco no havia estat especialment religiós, (ni misses, ni dones, ni vi, va dir al seu cosí i biògraf), també li va dir al seu ministre Alonso Vega: (no et menges als capellans que la carn de capella indigesta), però pensà que l’abraçada eclesiàstica seria la millor forma per a legitimar-se davant les democràcies occidentals i encertà.

Amb els mecanismes de selecció de prelats, la submissió de l’Església al dictador va ser proverbial, si bé hi hagueren excepcions. El 1941 es pensava que havia arribat el moment de la reconciliació i el perdó, però Franco seguia matant i empresonant amb la mateixa tranquil·litat que ho havia fet durant el conflicte. Conflictes a part l’Eglésia defensà més els seus propis interessos que els interessos socials del poble. Algunes idees d’aquell Concordat segueixen vigents per damunt de la separació Estat-Església que proclama la Constitució de 1978. Si bé el nacional catolicisme es va veure convulsament agitat amb el Concili Vaticà II i es va viure amb sorpresa (l’obertura de Joan XXIII), els bisbes no entenien les doctrines conciliars, la jerarquia pretenia que les doctrines conciliares no foren vàlides per a l’estat espanyol; així també va ocórrer quan el papa Pau VI publicà Gaudium et spes que comportava una condemna a la dictadura franquista.

Però la jerarquia eclesiàstica resistí i, de mica en mica, després del Concili recuperà la iniciativa. De fet, era l’estructura del règim la que seguia imposant-se en l’Església. El règim usà a la jerarquia eclesiàstica contra el concili, fet que l’allunyà de les bases. El trienni 1967-1969 visqué una batalla campal entre la jerarquia i la base, ja que hi havia una efervescència per avançar en l’ecumenisme, en la relació amb el marxisme i el laïcat. A partir del Concili molts sacerdots s’allunyaren del nacional catolicisme i el règim, a més de multes, habilità una presó a Zamora per a capellans rebels.

Ni al règim ni a la jerarquia eclesiàstica els interessaven aquells nous sacerdots joves i preparats intel·lectualment, perquè promovien una política de reconciliació en els pobles i els barris, una xarxa sense organització ni direcció, però afavorida per publicacions amb molts problemes amb la censura (revistes com El Ciervo, Correspondencia, Cuadernos para el diálogo, Triunfo, entre d’altres).

L’herència del nacionalcatolicisme

Tarancón deia que l’Església va fer moltes concessions a Franco i ho va pagar amb l’allunyament del poble. El cardenal Pedro Segura va aconseguir de la jerarquia eclesiàstica la qualificació com a Cruzada del cruent cop d’estat del 36 -la contesa dels fills de Déu amb els fills de Caín-. Aquest cardenal va participar durant quaranta anys en l’entramat de l’estat nacionalcatòlic totalitari. L’any 1931 havia sigut expulsat pel govern de la República, després Franco el va tolerar amb dificultats. Un any després de la Constitució del 1978, es van firmar de nou l’any 1979 acords amb la santa seu, els anteriors pertanyen al 27 d’agost de 1954. La firma d’aquest Concordat va ser una abraçada legislativa i l’imperi docent de l’Església catòlica.

L’article 16 de la Constitució afirma: “Ninguna confesión tendrá caracter estatal, los poderes públicos tendrán en cuenta las creencias de la sociedad(…)”. La Carta Magna fa una discriminació a favor de l’Església catòlica. Els acords del 1979 sustenten les milionàries ajudes donades per l’estat espanyol a l’Església per a pagar sous del clergat, subvencions a col·legis religiosos, a més del manteniment d’un paradís fiscal quasi sencer. L’Església catòlica, segons l’informe de la gerència de la Conferència Episcopal (constituïda per 6 cardenals, 18 arquebisbes i 102 bisbes), està lliure dels impostos de successions, donacions, transmissions patrimonials. Impostos d’actes jurídics documentats, impostos de béns de les persones jurídiques, impostos de luxe, impostos generals de tràfic d’empreses, impostos locals. Els béns temporals es troben sense control, pertanyen a la persona jurídica que els ha adquirit.

Aquesta és la situació de la separació Església i Estat. Des de 1978 les finances de l’Església estan a les mans de Bernardo Herráez Rubio, vicesecretari d’assumptes econòmics. El govern no tocarà ni denunciarà això, malgrat els anys de reivindicacions al voltant de la seua inconstitucionalitat, només es tractarà la reforma del finançament de l’Església per l’impost de l’IRPF.

El termini és de l’any 2000. L’Església es va comprometre el 1987 a l’autofinançament, el problema és la generositat dels seus fidels. El 1981 es va constituir la companyia Unió Mútua Assistència d’Assegurances a Prima Fixa (UMAS), per la Conferència Episcopal per a assegurar a les persones i béns eclesiàstics. Maneja en primes uns 7.900.027 milions d’euros. El 21 de maig de 1999, els directius d’UMAS, la jerarquia episcopal, crearen una societat d’inversió immobiliària de capital variable SIMCAR, per a invertir en la borsa.

L’ultraconservadorisme de Reig Pla

El dimarts 4 de maig del 2005 a la llibreria Babel de Castelló es va fer la presentació del llibre titulat Gonzalo Anaya. Converses amb un mestre de mestres. Gonzalo Anaya explicava que no hem eixit del franquisme amb la Monarquia:

“la religión es algo que está ahí para los creyentes, pero siempre intentan con los concordatos u otros medios meterla para obligar a todos, inventando manifestaciones religiosas totalmente alejadas del espíritu católico-cristiano. El estado español va a ser un estado de acogida a árabes musulmanes, ortodoxos, adventistas, etc. (…) algo más que un estado católico, es necesario el respeto a los pueblos, a sus creencias, a las religiones. Además pensar que todos tienen que tener una religión no es correcto, también existen ateos y no hay porqué declararlo, dado que la Constitución permite no confesar la creencia que se tiene, si tenemos que estar a la altura de Europa aún tenemos una enseñanza atrasada y arcaica. En cuanto a que la religión católica puede enseñar su ética como la única verdad es un disparate, los seres humanos tienen una ética universal“.

Aquestes paraules venien a tomb amb les declaracions del bisbe Reig Pla el dia de la Patrona. El seu contingut en el més pur ultraconservadorisme va fer mal a la societat de Castelló. Les seues paraules van ser l’exemple de l’arcaisme i del retràs cultural a la nostra ciutat, són la rèmora bloquejant per a l’evolució. El bisbe de Castelló practica una estreta connivència amb els polítics del PP a Castelló, amb un sector important de nostàlgics del franquisme -un escriptor d’un llibre alabant al dictador i els seus crims-, altres devots catòlics amnèsics del setè manament, per no parlar del sisè. No ens ha d’estranyar aquesta unió, coneguda és l’atracció del bisbe per lo que es del César, per la borsa. El regidor de cultura també va aprovar l’homilia, el mateix polític defensor de Serrano Súñer.

Després desfilen a les processons i són asseguts als primers bancs de l’Església. Amb les paraules del bisbe de Castelló podríem escriure una antologia del que l’Església no hauria de ser. La seua formació teològica i cultural també resulta prou qüestionable, manipula les idees, així diu entre d’altres: la religión católica ha promovido la libertad, oblida la Inquisició, un oblit gens menyspreable, sosté que la civilización cristiana ha construido Europa, què entendrà per Europa?; un altra afirmació curiosa és quan vol instruir-nos tot parlant de la confusió del fet religiós amb el fonamentalisme, millor que s’instruís a si mateix al voltant d’això, perquè no hi ha millor ensenyament que l’exemple.

Demora la campanya nacional al voltant de la classe de religió quan la lectura de la carta de la Conferencia Episcopal era programada al dia 25 d’abril, ho fa el dos de maig a la festa a Lledó amb la retransmissió en directe per Canal Nou. Des del seu pedestal de dirigent eclesiàstic pronuncia un míting polític criticant al govern, oblidant el motiu del dia, homenatjar a la Patrona. És més papista que el papa donat el tarannà més conciliador a la carta de la conferència Episcopal, on es parla de respecte a les altres religions. Utilitza el púlpit com a casus belli, mentrestant a la primera fila els polítics del PP entrant en èxtasi social. Victimitza l’Església tot amagant la posició de privilegi gaudida a l’escola per la religió catòlica; confon la llibertat d’expressió amb l’insult. Falseja la veritat i ignora el laïcisme garantit per la Constitució. El cas és que les paraules d’aquest bisbe han anat més enllà a tot l’estat i no han agradat a ningú, el bisbe de Tortosa s’ha desentès hàbilment, no opina.

Dues són les prioritats de la jerarquia eclesiàstica: una de caràcter moral (divorci i matrimoni dels homosexuals), i l’altra l’ensenyament i el finançament. En aquestes qüestions l’Església deixa a un costat la llei de Déu i recorre a la legislació per a defensar els seus privilegis. Mort Tarancón i els seus successors, l’Església oscil·la entre el conservadorisme i l’ultraconservadorisme. Els pesos pesats a la jerarquia, Rouco Varela, Cañizares, Martínez Camino, Julián Herraiz confonen el qüestionament de privilegis deshonrosos contra l’esperit cristià, amb la persecució; confonen i volen confondre tot creant hipòcritament una falsa paranoia com a element d’atac i defensa simultània amb frases fetes com “el laïcisme perseguís a l’Església” quan són ells els intolerants, no deixant respirar, es posen en política i no respecten la voluntat popular. Els bisbes peninsulars encaixen molt malament les crítiques en les veus discordants o en les crítiques periodístiques, tendeixen a descobrir hipotètiques maniobres antireligioses i fosques campanyes dels enemics de la fe. El bisbe de Castelló és un bon exponent.

El bisbe està nerviós davant el canvi polític, després de vuit anys de retrocés, del retall de la societat dels ciutadans laics, de la imposició de la pressió de l’Església Catòlica, gràcies als ministres i càrrecs del PP alineats a l’Opus Dei o als Legionaris de Cristo Rey.

Hi ha motius per a tant desassossec episcopal? Segons l’acord de l’estat (amb la santa seu de 1979), l’Estat espanyol mitjançant hisenda donà a la Conferència Episcopal 138 milions d’euros l’any 2.004 per a sous dels bisbes, quasi 20.000 sacerdots, salaris de 30.000 professors de catolicisme (més de 750 milions d’euros cada any) i uns centenars de capellans castrenses i penitenciaris i d’hospitals clínics; també per a subvencionar els col·legis religiosos concertats, uns concerts de diners públics per a centres privats, uns concerts discriminatoris. Aquestes preocupacions econòmiques juntament amb l’ensenyament és el motiu de la pèrdua de la son de la jerarquia eclesiàstica.

L’ensenyament sempre ha estat el cavall de batalla donat el seu poder de control, però l’escola pública no està per a adoctrinar. També es troben per damunt els interessos econòmics; així es neguen uns terrenys per a la construcció d’un parvulari per a nens d’un barri amb la finalitat d’incrementar i millorar el seu patrimoni particular. Els sindicats a Castelló de l’ensenyament (STE-PV, CCOO i FETE-UGT) han mostrat el seu malestar, considerant que l’ensenyament de la religió hauria de ser fora de l’horari lectiu. Finalment, la nostra escola pública a Castelló rep el 97% dels nens estrangers. A la demarcació de Castelló hi ha 6.471 fills d’immigrants escolaritzats. La demanda de places supera a l’oferta als col·legis nous. Aquesta és l’autèntica realitat social.

El bisbe de Castelló és l’exponent del sistema de govern antidemocràtic i masclista perpetuat a l’Església catòlica. Segons les paraules del teòleg José Maria Vigil és una estructura de monarquia autoritària i sacralitzada. El retrobament i el diàleg del Vaticà amb Joan XXIII va ser interromput bruscament. Amb el Papa actual l’obsessió anticomunista ha impossibilitat les aspiracions de les classes populars, l’esquerra, els militants sud-americans, tots han sigut abandonats, el cristianisme occidental s’ha consolidat com la religió de la burgesia, és la justificació del capitalisme, mentrestant el socialisme es considera roí.

L’Església ha creat en el seu ambient interior la por, sospita, silenci, amenaces i delació contra els dissidents de la ideologia dominant. Per a les persones cultes, el catolicisme es sinònim d’obscurantisme, el resultat és un nepotisme ideològic, en la societat això és patològic, en l’Església és antievangèlic.

Milions de persones en aquests últims 25 anys han fugit de l’Església i això és el balanç, malgrat la imatge donada mediàticament amb els viatges papals i els banys de masses. El Papa ha retallat la col·legialitat episcopal recuperada al Concili prenent decisions contràries al sentir popular, així l’elevació a categoria de diòcesis universal de l’Opus Dei de caràcter autoritari per via d’excepció jurídica. Hi ha més de 500 teòlegs sancionats i perseguits… Quant a la dona si té dignitat i consciència de gènere per a ser membre de l’Església catòlica patirà una esquizofrènia interior. Es la inèrcia històrica i la peresa institucional així com la por representativa la causa per la qual la major part dels cristians no s’escandalitzen d’aquest caràcter de l’Església actual antievangèlic i antitestimonial i completament allunyat de la modernitat.

Estiral del fil…