La subcultura gai a Castelló, un amor en la penombra

Il·lustració de Vane Julián. Reportatge de Gessamí Forner.

Durant la dictadura, el parc Ribalta de Castelló va ser punt de trobada d’homes de diverses generacions. Entre bancs, arbustos i arbres xerraven, feien bromes, organitzaven escapades —a València, a Sitges—, mataven el temps i, si hi havia sort, lligaven. Era l’únic lloc de Castelló on un home gai podia conéixer un altre home gai sense mirades externes que el jutjaren o, fins i tot, que el denunciaren, tot i que hi havia un risc elevat d’acabar al calabós: “La Policia sabia que era el nostre lloc”, explica Josep Castell, a qui varen detenir dues vegades al parc Ribalta sota la llei de Peligrosidad y Rehabilitación Social.

A l’oncle de Castell el van matar a cops de sacs d’arena el 1940. El van apallissar al Parc Ribalta i va morir dos dies després al llit de casa com a resultat de les ferides. Al seu oncle també li agradaven els homes. Castell encara no havia nascut llavors, però les històries familiars van fer forat en la seua consciència política. En té d’altres: a un altre familiar li van aplicar la llei de Vagos y Maleantes i va passar quatre mesos a la presó de Huelva; un veí de l’alqueria va estar empresonat un any sencer.

Això era el franquisme, l’època més crua per a estimar-se, quan el règim de Franco especificava que si eres homosexual “actiu” compliries pena a la presó de Huelva i si eres “passiu”, a la de Badajoz. Una repressió que va desaparéixer tan a poc a poc que els homosexuals foren els últims presos en rebre l’amnistia, el febrer de 1979, recordava en una entrevista l’activista català Jordi Petit.

Sota aquella repressió i abans de morir Franco, el castellonenc Josep Castell va proposar fer una xerrada sobre l’homosexualitat a l’Institut Ribalta, però el cap d’estudis del centre li va dir que calia consultar-ho amb les famílies dels estudiants. Castell li va preguntar que per què, si l’anterior xarrada del bisbe no havia necessitat cap consulta.

Aquella comparativa no va ser del parer del cap d’estudis, qui va decidir cancel·lar la conferència. No podia sospitar la resposta dels alumnes, tan impròpia d’aquella època: van convocar una vaga per la llibertat d’expressió. “Va ser la primera vaga convocada a Castelló durant franquisme”, recorda amb orgull Castell, qui va passar de córrer al Parc Ribalta per a fugir dels policies quan feien batudes contra els homosexuals a rebre el suport dels estudiants de l’Institut Ribalta.

I potser va ser així com una subcultura reprimida va començar a aflorar en un entorn que no en volia saber res de tot allò, a no ser que foren cantants amb ploma que feren riure al públic en espectacles de varietés. “No teníem res contra els travestis”, matisa Castell, “però sí que en teníem contra els cantants que pensàvem que estaven al servei del règim”, indica. Després ho explicarà.

Pepe Vicente, l’home que va estar empresonat un any perquè un veí el va delatar per transvestir-se, va obrir el primer pub d’ambient a Castelló, el Nino’s, al darrere de l’estació de tren. Per fi van tenir un lloc més enllà del parc i ho van aprofitar: “La gent jove que teníem més consciència política vam organitzar el Front d’Alliberament homosexual del País Valencià”, explica Castell. Era juny de 1976.

“La primera paradeta la vàrem muntar a l’Aplec de la Plana. Jo feia els dissenys dels adhesius, que reclamaven una sexualitat lliure”, indica mentre l’ensenya: dos homes nus agafats de la mà escriuen la paraula lliure. “A aquella època hi havia dues rames molt diferenciades: els homosexuals que feien actuacions als bars, que ens semblava molt bé, però que pensàvem que eren una forma més d’alimentar al règim, perquè els ajudaven a donar una imatge estereotipada de tots nosaltres —els maricons són així— i una altra rama des del Front, on defeníem la sexualitat lliure per a tothom”, sosté.

En 1976 van anar a València a manifestar-se. “Anava amb un amic que em va dir: Mira, Pep, ens aplaudeixen! Clar que sí!, li vaig contestar“.

En 1976 van anar a València a manifestar-se. “Anava amb un amic que em va dir: Mira, Pep, ens aplaudeixen! Clar que sí!, li vaig contestar“. Encara no podien deixar de patir, Franco havia mort, però la llei de Peligrosidad y Rehabilitación social, successora de Vagos y Maleantes, no es va modificar fins al 1983, un altre cop el 1989 i va ser derogada ben entrada la democràcia: el 23 de novembre de 1995. La repressió, l’aversió inclús de polítics d’esquerres i la SIDA van ser el pa de cada dia d’un col·lectiu que s’estimava fora de la normativa heterosexual i catòlica. “Se m’han mort 21 coneguts, la SIDA va ser un drama, un pal total”, apunta Castell.

El Front va durar fins la primavera del 1978, però de seguida van crear el Moviment d’Alliberament Sexual del País Valencià (MAS). Res d’etiquetes —ni gai, lesbiana, bi, trans, etc.—, a Castell no li agraden. El MAS va aconseguir mantenir-se fins a finals del 90. Van organitzar congressos a Castelló, festes, crear xarxa amb altres col·lectius de l’Estat. N’eren set o vuit activistes fixes, més els col·laboradors. A l’Institut Ribalta tenien un company i es reunien a la llibreria Amunt.

S’ha escrit poc sobre aquest col·lectiu i la seua empremta a la ciutat. Cal buscar-la a dos llocs. Primer, a la tesi de l’investigador Pau López, publicada fa dos anys, on recull que ideològicament “el MAS presenta una novetat interessant i suposa una excepció al conjunt de la història dels fronts d’alliberació gais-lesbians de l’Estat espanyol”, destaca en la investigació El rosa en la senyera. El movimiento gay, lesbiano y trans valenciano en su perigeo (1976-1997).

“Els principis del MAS sorgeixen d’una conceptualització […] en el que defenen la necessitat […] d’alliberació de tota la societat valenciana de la moral sexual imposada pel nacionalcatolicisme franquista —i amb la tradició occidental en un sentit ampli—, amb independència de les identitats, desitjos i pràctiques sexuals de cada persona”.

És el que el MAS anomenava als seus escrits teòrics dels anys 70 i 80 la “sextopia”, la manera que van triar per a marcar distàncies amb els estereotips que predicaven aquells artistes que abans d’una batuda policial marxaven del bar a punt i hora per evitar les seues pròpies detencions. La sexualitat inclusiva enfront de l’estereotip.

En Jesús Pitarch, de 80 anys, va regentar set pubs, un d’ells el Bacus, a la mar de Nules. Va obrir el 1970 i va tancar deu anys després. “Em vaig fer l’amo de la província”, riu. “Venia tothom”, recorda. A la tarda es jugava a cartes i es prenien carajillos. De nit, però mai en cap de setmana, de vegades actuaven els cantants travestis més importants de l’época, com el Titi. “Mai ens deien res”, confirma. Per si de cas, convidava a consumicions als policies i guàrdies civils.

Varen ser ells, els cossos policials, qui li van advertir que al següent garito que va obrir no invitara a “aquells xiqüelos”, en referència als homosexuals que s’apropaven a veure l’actuació.

“Eren bona gent, però no van vindre més”. Varen anar a València, una ciutat més gran, on podien ser invisibles als ulls dels seus veïns de Castelló i la moral custodiada per la policia.

El MAS va continuar la seua activitat fins a finals dels noranta. Castelló es va convertir de nou en una ciutat fosca, la moral del PP es va imposar. Les lluites d’aquest col·lectiu es lliuraven a altres llocs, i aplegaren grans victòries: la llei del matrimoni gai, el 2005.

La segona font on cal buscar per a fer un poc d’història del moviment gai és el col·lectiu Queer Fest Castelló. Un dels primers objectius que es va marcar l’any de la seua creació, el 2017, va ser recuperar la memòria de la ciutat i les comarques. I en començar la recerca, no en van tindre cap dubte: a qui primer li van donar el premi Queer Fest va ser a Josep Castell, veu visible dels invisibles durant dècades, en un reconeixement públic i emotiu.

Col·lectiu QueerFest

Es tracta d’una organització sense ànim de lucre per i per a la comunitat Queer a Castelló i les comarques del nord del Pais Valencià. Programen una rica i plural agenda d’activitats: cinema, festes, actes reivindicatius, etc.

Visita el seu Facebook

José Bellés, del Queer Fest Castelló, fa un resum d’aquesta tasca de recerca que han dut a terme i de seguida contesta una pregunta necessària: on eren les dones? “La primera notícia d’un col·lectiu de dones la vam trobar a finals dels anys vuitanta i principis dels noranta. S’anomenaven La Lluna, van publicar un fanzine i vam poder parlar amb les dones de la segona generació d’aquest col·lectiu, que ens van explicar que eren un grup de dones lesbianes que entre totes llogaven un pis per a poder quedar i xarrar i que poc després el van obrir a dones migrades, mares solteres, dones que també anaven a contracorrent o que quedaven als marges i necessitaven un sostre d’urgència”.

Així mateix, “possiblement les dones lesbianes militaven més a grups feministes i, pel que fa a tenir parella, potser passaven més desapercebudes: dues vídues de la Guerra Civil vivint juntes, dues amigues que compartien pis”, apunta Bellés. Coses que encara no han canviat gaire, com quan ara les revistes del cor parlen de “dues amigues” quan es tracta d’una parella.

En la recerca històrica també van trobar un grup gai anomenat El Triangle, “que van tindre pes cultural a la ciutat als anys 80 i 90 i van col·laborar amb el fanzine de La Lluna”. Després van organitzar-se altres col·lectius amb poc recorregut temporal, com Arcoiris i Macedonia (al voltant del 2010), així com el grup d’homes Fam d’Ós, que feien quedades al local El Clams. Mentre que a Moncofa, un grup de dones va organitzar el primer orgull. “Castelló ha sigut feudo del PP, i això es nota molt”, resum Bellés sobre l’activisme d’una província.

No va ser fins al 2015 que va sorgir el Col·lectiu Castelló LGTBI+ i, dos anys després, el Queer Fest Castelló, que ha encarat un dels reptes de la societat d’avui: portar l’Orgull als pobles, al món rural. “Hem estat a Morella i a Tales, i anàvem a anar a la Jana, però la covid ho va parar”, explica Bellés.

L’última acció que han dut a terme ha sigut pintar amb els colors representatius de la bandera LGTB+ els bancs de la plaça la Pescateria de Castelló, la del costat de l’Ajuntament, on hi ha l’escultura de dues dones abraçades i més coneguda com la plaça de les Tortilleres. Un símbol d’un amor que sempre ha acompanyat a la ciutat de La Plana en la penombra.

Crèdits…