«Al carrer que ja és l’hora»

488

El moviment d’alliberament gai defensa la igualtat de drets per a les persones LGBTIQ (lesbianes, gais, bisexuals, persones transgènere, intersexuals i persones queer) i busca acabar contra la discriminació d’aquests col·lectius a l’hora d’accedir al treball, a l’habitatge o altres dimensions de la vida social. Històricament la condemna religiosa contra les relacions sexuals entre individus del mateix sexe ha provocat sancions severes com l’empresonament i, fins i tot, la mort. La dictadura va utilitzar la «Ley de Peligrosidad Social» de 1970, una actualització de la «Ley de Vagos y Maleantes» de 1954, per reprimir l’homosexualitat que era considerada com una malaltia mental.

Si als Estats Units els activistes gais van aconseguir el suport del Partit Demòcrata l’any 1980, al nostre país la reivindicació pels drets del col·lectiu LGBTIQ va ser un dels gran oblits per a la majoria de l’esquerra valenciana durant la Transició. D’una banda, la influència d’una visió tancada i dogmàtica de la religió catòlica a través d’una educació nacionalcatòlica era ben present al si de la societat; de l’altra, n’hi havia altres prioritats damunt la taula d’acord amb les directrius establertes per l’elit reformista franquista en connivència amb l’elit reformista progressista. La qüestió de gènere quedava relegada perquè la prioritat era bastir una democràcia liberal capitalista amb les estructures heretades d’un règim dictatorial.

No és estrany que cal esperar fins al 1979 perquè al País Valencià es produïsca una manifestació massiva a favor de la llibertat sexual. L’historiador Pau López-Clavel (2018) al seu capítol dins del llibre col·lectiu «Tombar l’Estaca» explica com els carrers de València a finals de juny de 1979 «es varen omplir de gent, crits i pancartes contra la repressió legal i social de la sexualitat (…) Darrere d’una gran senyera nua, milers de persones, amb el suport d’una gran multitud de partits polítics i associacions progressistes, acudien a la primera gran manifestació en celebració de l’orgull gai, també conegut com Dia de l’Alliberament Gai (i lesbià), del País Valencià».

Gais i lesbianes van començar a guanyar visibilitat dins d’una societat amarada de nacionalcatolicisme i intolerància. L’estrena del documental «Ocaña, retrat intermitent» dirigit per Ventura Pons l’any 1978 va causar molta agitació. El pintor Ocaña es convertí en un símbol de la llibertat sexual en plena transició cap a la democràcia. Rosa Solbes (2022) escriu a «Trets» que a València, La Cetra s’havia convertit en la capital del travestisme. La Marylin, la Condesa, Sareta-Sareta i Bàrbara «accepten el repte d’eixir d’aquella armari underground on es guanyen la vida i passejar-se a cos».

La periodista Gessamí Forner explica al seu reportatge «La subcultura gai a Castelló, un amor a la penombra» publicat al web «Històries de Castelló» com el parc Ribalta es va convertir durant la dictadura en un lloc de trobada dels gais on podien xerrar, reunir-se i amb sort lligar. Pepe Vicente que havia estat empresonat un any per la delació d’un veí per transvestir-se va obrir el Nino’s, el primer bar d’ambient a Castelló, al darrere de l’estació de tren. L’activista castellonenc Pep Castell assenyala com la gent jove més polititizada va organitzar el Front d’Alliberament homosexual del País Valencià al juny de 1976 i l’any 1978 el Moviment d’Alliberament Sexual del País Valencià (MAS) que buscava l’alliberament sexual de tota la societat valenciana respecte la moral imposada pel nacionalcatolicisme.

Estirant del fil…