A partir dels anys seixanta del segle vint es va produir una explosió de noves propostes artístiques crítiques que manifestaven el compromís polític d’una part rellevant de la intel·lectualitat i la pèrdua per part del règim franquista de la batalla de les idees. L’expansió del pensament marxista en el món de la cultura va arraconar la vella cultura liberal de la dècada de 1930. Durant el període de la Transició el País Valencià pot presumir d’haver generat tot un seguit de manifestacions artístiques ben diverses que el situaven juntament amb Catalunya com una de les zones més dinàmiques en la contestació al règim franquista.

El 1964 es va crear a València el grup d’Estampa Popular Valenciana que va tenir una existència breu de només tres anys de vida, però segons explica Ramón García Alcaral (2006) al capítol dedicat a les arts plàstiques del volum sisè de la «Història del País Valencià», va deixar una empremta decisiva durant la segona meitat dels seixanta i ben entrats els setanta. Un dels seus objectius era oferir una alternativa al realisme crític predominant en aquells anys.

Paral·lelament, l’any 1963 Manolo Valdés, Rafael Solbes i Juan Antonio Toledo -aquest va deixar el grup ben prompte- van crear l’Equipo Crónica, actiu fins l’any 1981. Els elements del seu art es van iniciar com una superació estètica de la frivolitat del pop art i desenvolupen un llenguatge artístic satíric on conviu la cultura tradicional amb la moderna. Va aconseguir una àmplia projecció pública i una presència notable en els ambients artístics de França, Alemanya i Itàlia. S’aparta de l’art informal per cultivar una pintura figurativa que analitza críticament la situació política a l’Estat espanyol i la història de l’art. La combinació i transformació d’imatges de pintors coneguts com el Greco, Goya, Picasso o Velázquez van permetre fustigar convencions visuals. Les seues pintures i serigrafies van parodiar els retrats reials de Velázquez que en aquells anys van ser usats en cartells publicitaris del Ministeri d’Informació i Turisme de Manuel Fraga. Davant de la imatge grandiosa i pintoresca que volia projectar el franquisme, l’Equipo Crónica incidia en els seus aspectes més foscos i ombrívols d’una forma irònica i mordaç. Un dels grans mèrits d’aquest grup va ser la seua capacitat per connectar la crítica social amb la reflexió sobre els llenguatges artístics.

La primera exposició individual de l’Equipo Crónica a València tingué lloc a la galeria Val i 30 al desembre de 1966. En aquest espai també van començar a exposar l’Equipo Realidad (1966-1977), format per dos integrants d’Estampa Popular Valenciana, Jorge Ballester i Jordi Cardells. Durant anys el periòdic mensual «Le Monde Diplomatique» en la seua edició en espanyol ha il·lustrat alguns dels seus articles amb obres de l’Equipo Realidad, exemple del gran ressò públic de les seues obres de crítica social. Com explica Carmen Gracia (1998) al seu llibre «Arte valenciano» «al llarg de la dècada dels setanta, es va mantenir aquesta tendència crítica en els processos socials més propers. En les obres de l’Equipo Crónica, com en la de l’Equipo Realidad i altres artistes valencians, com Toledo i Genovés, el problema de les relacions entre art i política es convertir cada vegada més en el tema central». L’objectiu d’aquests grups era explotar les possibilitats iconogràfiques de la pintura en un sentit diferent al convencional per desvetllar consciències i cercar nous camins expressius.

Text: Pau Salvador. Il·lustració: Vane Julián.

Estirant del fil…