Muts i a la gàbia. Callar, acatar i obeir. El poder invisible de la por, eixa gran sabotejadora interna. Sense la repressió el franquisme no s’hagués pogut consolidar i no hagués durat. Franquisme i repressió conformen una parella inextricable. Per construir el Nou Ordre i el nou Estat calia arrancar d’arrel totes les forces i moviments que havien defensat ideals democràtics i revolucionaris. No obstant això, la socialització i penetració dels valors franquistes no va ser homogènia arreu de l’Estat espanyol. N’hi havia zones on la cosmovisió autoritària va impregnar més l’imaginari col·lectiu que en d’altres. Les àrees geogràfiques que van resistir més a la lobotomia ideològica disposaven abans de la Guerra Civil d’un teixit associatiu més ric i profund que feia d’escut invisible davant de la bota dictatorial. L’eliminació física dels adversaris va ser implacable i eficaç, però la tradició del catalanisme o de l’anarquisme a Catalunya, del basquisme a Euskadi o de l’anticlericalisme estaven ja molt assentades tot i la seva prohibició i destrucció material. Així doncs, quedava l’espai per a la memòria d’unes pràctiques polítiques de resistència que mai van desaparèixer del tot.

Després de la guerra civil els llibertaris mantenien escamots armats que es dedicaven a recaptar diners per ajudar als presos, a l’organització i als seus militants. A partir de finals de 1944 grups guerrillers escampats a Aragó, València, Conca i el sud de Tarragona van iniciar un procés de confluència gràcies a persones vinculades al PCE amb experència militar a l’exèrcit republicà i a la resistència francesa. La força guerrillera més important que va combatre el franquisme va ser l’Agrupació Guerrillera de Llevant i Aragó (AGLA) dirigida pel Partit Comunista d’Espanya durant la dècada de 1940. El reconeixement del règim franquista per part de les potències aliades, especialment els Estats Units, va esberlar les il·lusions que havia depositat l’oposició republicana d’una restauració de la democràcia a l’Estat espanyol després de la fi de la Segona Guerra Mundial. Fruit d’aquesta conjuntura, el PCE va ordenar la retirada progressiva dels seus grups armats i només van quedar nuclis aïllats testimonials abocats a la desaparició.

La conflictivitat social va renéixer a partir de la segona meitat de la dècada dels cinquanta. Primer va ser puntual i reactiva per a després convertir-se en orgànica. Gràcies al creixement econòmic, al canvis socials i a les mancances del règim franquista, al llarg de la dècada de 1960 es manifestà un notable increment dels conflictes laborals, la radicalització de sectors estudiantils, l’aparició de nous moviments ciutadans, dissensions dins de l’església catòlica i el reviscolament de sentiments nacionalistes, sobretot a Catalunya i Euskadi. El 1958 es formà la primera comissió obrera a Macosa i va tenir lloc una important vaga a la fàbrica de la Papelera Española de la Malvarrosa. Les convocatòries comunistes de vaga general política van fracassar l’any 1958 i 1959.

Sens dubte una victòria pòstuma del règim dictatorial fou el desinterès i l’apatia política d’amplis sectors de la població com a conseqüència d’una lògica repressiva planificada amb lleis i executada per instàncies polítiques, judicials i administratives. Calia purgar per mitjà d’una croada permanent als «infidels» per tallar de soca-rel tota vel·leïtat liberal i democràtica. Malgrat tot, la reorganització del moviment obrer, les protestes dels estudiants, el sorgiment de nous moviments socials i el reforç dels nacionalismes perifèrics van condicionar l’evolució del règim dictatorial.

Text: Pau Salvador. Il·lustració: Vane Julián.

Estirant del fil…