El franquisme i tots els que hi col·laboraven tenien l’objectiu clar de desprestigiar tot allò que amenacés la seua cosmovisió. La cultura autòctona, que a dures penes durant la II República començava tímidament a aixecar el cap pel que fa als usos institucionals, torna a recular i a quedar supeditada a un ús ranci i coent, lligat a les tradicions més carques i conservadores de l’imaginari valencià, aquelles que més s’adequaven als valors propagats pel franquisme. De fet, les relacions entre el valencianisme conservador i el règim són molt estretes. A Castelló alguns dels prohoms més destacats de la Societat Castellonenca de Cultura, com Àngel Sànchez Gozalbo i Lluís Revest, participen en les estructures repressives del nou règim.
El 14 de juny de 1938 les tropes franquistes entraren a la capital de la Plana. Des del govern de Burgos (1938), el de l’anomenada “zona nacional”, el llavors Ministre de Governació Ramon Serrano Suñer —fill predilecte de la ciutat de Castelló en temps de democràcia gràcies al batlle neofranquista José Luis Gimeno— va fer unes declaracions, a punt de ser vençut el Principat per les tropes de Franco, on augurava un destí feliç per a l’idioma català en el nou escenari que s’estava gestant. “Si el lenguaje catalán es un elemento de grandeza de la Patria, ¡Porqué no respaldarlo!” (M. Garcia Grau, 1994).
La repressió de la llengua a Catalunya i al País Valencià presenta diferències. Tal com expliquen Josep M. Solé i Joan Vilaroya (1993: 11) “al País Valencià, pel que fa a la repressió contra la llengua, la situació presenta unes característiques pròpies, en general de menys persecució i de més tolerància, fruit també d’un menor grau de consciència nacional i cultural del valencianisme a la preguerra”.
Decrets repressius del nou estat contra Catalunya no van ser aplicats al País Valencià. Com recull Josep Ballester a “Temps de quaresma”, hi ha un escrit del Movimiento on s’assenyala que “los idiomas regionales no deben prohibirse cuando sirvan propiamente a un mayor ambiente o a una particular esfera de divulgación de los principios del Movimiento y de la obra del Gobierno, Oficio Subsecretaría, 16 de marzo de 1939”.
Si a Barcelona i a la província “Els Pastorets” van ser prohibits el 1939, a la ciutat de València, un mes després de l’ocupació militar, s’alçaren els altars del Mercat i el Possal, coincidint amb les festes de Sant Vicent, i s’hi representaren els tradicionals Miracles. Encara que després, durant dècades no es va permetre res més en públic en llengua pròpia (Josep M. Solé i Joan Vilaroya, 1993).
Hi hagué, en canvi, menys oposició a l’ús escrit de la llengua sempre que fos folkloritzant i d’escàs nivell cultural: llibreters de falles, sorteig de mones i tota mena d’activitats socials. Lo Rat Penat realitza classes de català a València, després d’un breu període d’inactivitat. Aquesta associació va poder sobreviure gràcies al nul temor que infongué al franquisme la supervivència d’una entitat grisa i col·laboracionista, segons Alfons Cucó.
A Castelló els Cavallers de la Conquesta l’any 1957 fan l’anunci i entrada a ball al Savoy en català. El mateix l’any 1962, amb un cartell en català. Algunes actes de sessions dels cavallers estan redactades en català, tal com recull R. Pérez Heredia a “Història dels Cavallers”.
Un altre camp d’actuació va ser marcar amb rotunditat zones castellanoparlants del País Valencià per reforçar encara més el pes a les zones frontereres de la llengua castellana i crear la idea que la zona era definitivament castellanitzada.
Al final dels anys cinquanta, i encara més a les dècades posteriors, aparegué el que s’ha denominat teoria de l’alicantinidad. S’ho inventà Vicent Ramos: segons ell, Alacant és un món que no té res a veure amb València, una província castellanitzada i diferenciada de la resta del País, i, com explica Josep Ballester, planteja una nova configuració regional. És el mite del sud-est, que defensa l’Instituto de Estudios Alicantinos (Josep M. Solé i Joan Vilaroya, 1993).
Les agressions contra l’ús en àmbits públics de la llengua catalana estaven a l’ordre del dia. Qui escriu aquest text recorda com la seua àvia li explicava com a les cues del racionament als carrers de Castelló alguns guàrdies civils no toleraven que es parlés en català i insultaven i agredien als “infractors” amb la cantarella “¡Hable en cristiano!”. El filòleg Francesc Ferrer Pastor, integrant de la “Bandera Valenciana de FET y de las JONS”, ha relatat com s’ompliren les parets amb inscripcions contra l’ús de “dialectes espanyols” i es repartien bufetades, a les cues del pa i de la llet, entre els castellonencs que s’hi expressaven en valencià (S. Cortés, 1995: 182).
Teodor Llorente explica a “Los valencianos en San Sebastián (1942)” el fet que van ser detinguts per parlar en valencià. El cardenal Tarancón recorda com durant la guerra a Sant Sebastià hi havia molta gent de Borriana. Estaven en un bar prenent cafè: ” (…) estábamos hablando en valenciano. Se acercó un teniente de la guardia civil y nos dijo ¡Hablan ustedes en cristiano o les meto en la cárcel! (…) Luego vino a pedirnos perdón” (Pedro Asín Bernal, 1984: 232).
Un veí de Benicarló Ignació Anglés Ayza és enviat a un camp de Saragossa i a l’exèrcit. Al llibre de testimonis “Converses sobre la guerra civil a Benicarló” (Alambor, 2002: 27-28) declara que “(…) hi havia molt d’odi, però entre tots. Quan van aplegar a Saragossa, que no érem més que xavals, al sentir-nos parlar en valencià quan ens trobàvem junts, saltaven oficials o soldats i com no ens podien entendre ens deien: -¡Ladran ustedes como los perros, como lo que son! Un dia un capità ens diu: Son ustedes más rojos que Prieto- no se m’ha esborrat allò. Només per vindre d’on veníem! Jo devia pensar que si haguérem pogut, l’hauríem matat nosaltres a d’ell. Mira si n’hi havia d’odi”.
L’any 1941 Matilde Salvador compon una òpera còmica inspirada en el llibre de “Tombatossals” de Josep Pascual Tirado. “Quan estava tot enllestit, la censura digué no. Sense cap raonament escrit. Però el pianista Leopold Querol, bon amic, interessat per la representació, i aleshores persona molt influent als medis oficials, li digueren (no oficialment, però sí oficiosament) que la prohibició era per ser una òpera, en valencià, per ser d’una dona i jove. Tot Castelló es va indignar i el batlle de la ciutat Josep Maria Casado, acompanyat per Manuel Ballesteros Gaibrois, anaren tots plegats a Madrid per gestionar el permís, acompanyats per Leopold Querol. L’aconseguiren per a una sola representació, amb la condició que hi hagués un pròleg de l’espectacle en castellà i per suposat el programa fos redactat en castellà (Josep M. Solé i Joan Vilaroya, 1993).
La reaparició del “Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura”es demora fins cinc anys després de l’ocupació franquista de Castelló per les dificultats legals, administratives i econòmiques del nou ordre. Fins l’any 1949, les notes bibliogràfiques escrites al Butlletí, tot i tractar sobre llibres valencians, obligatòriament eren redactes en llengua castellana.
La repressió contra el català no va ser però un invent del franquisme. Tal com explica Lluís Meseguer (2003) a la seua obra “Castelló literari: estudi d’història cultural de la ciutat”, en una carta enviada per Gaetà Huguet a Teodor Llorente els 22 de febrer de 1908, es queixava de la dificultat per expressar-se en valencià a l’Ajuntament. “(…) De fet al·ludia un petit incident del dia 7-II-1908, quan ell mateix, en un debat sobre una proposta d’homenatge a Jaume I, havia indicat a l’alcalde Carlos González Espresati (pare de l’escriptor) d’ “expresarse en la lengua valenciana que es la nuestra”, sense suport de ningú més” (Meseguer, 2003: 235).
Meseguer afegeix que “un moment evident de manifestació de les dificultats de la llengua és el míting fundacional de la recentment creada Unió Valencianista, celebrat al Teatre Principal de la ciutat el 18-I- 1918 (…) El míting comptava amb presència dels membres de la Lliga Catalana Jaume Bofill, Santiago Rusiñol i altres, i Lluís Lúcia i Ignasi Villalonga vinguts des de València. Va haver de ser suspès després de les cridòries de “Que hablen en castellano”, “Que hablen en español” i crits semblants, i enmig del cant de La Marsellesa, com a reacció davant del regionalisme”.
Per últim, esmenta que cap al 1922-23 sembla que s’hi va acordat una declaració de cooficialitat i fins i tot la retolació bilingüe als parcs i passeigs, però els testimonis en són del tot vagues (Meseguer, 2003).
Un article de Pau Salvador.
